Tag Archives: identitat

AFORTUNATS. DIARI AVUI 22 D’ABRIL DEL 1991.

AFORTUNATS

Article de Salvador Cardús, Diari Avui 22 d’abril de 1991

Aquest article fou escrit per en Salvador Cardús, amb motiu de l’atorgament del Premi Principe de Asturias, al Poble de Puerto Rico, per el motiu de haver declarat l’espanyol, la única llengua oficial de Puerto Rico. El diari El País va fer aquesta notícia.

L’article de Salvador Cardús

Definitivament, al nostre país els victimistes més recalcitrants hauran de cercar-se feina. I això perquè just de la més alta institució espanyola –la monarquia- ens acaba d’arribar, com caiguda del cel, la mostra més evident de la seva alta sensibilitat democràtica amb les nacions oprimides. Han hagut de passar anys perquè els Borbons s’esmenessin, però, gràcies a un dels premis que porta el nom de l’hereu de Sa Graciosa Majestat, hem descobert el canvi d’orientació reial que tanta falta ens feia.

S’acaba de donar el premi Princep d’Astúries de les lletres a la decisió exemplar de declarar l’idioma d’una nació oprimida com l’únic oficial del país. El jurat ha considerat la decisió “un acte de valentia col.lectiva i la demostració de l’afany de conservar els senyals d’identitat”. I fins i tot un diari barceloní escrit en castellà deia que el manteniment de la llengua és el que permet salvaguardar els valors culturals quan se’ls té permanentment amenaçats per l’antiga potència colonial a la qual es pertany constitucionalment.

Per als uns, la decisió ha estat “un acte de independència lingüística” perquè la llengua és la “pàtria espiritual”. S’ha dit que “tots els jous són odiosos, però un idioma –que no sigui el propi- és intolerable”. I no s’ha atès al fet que durant prop de cent anys es pertany a una nació culturalment diversa, amb el corresponent “enriquiment lingüístic”, gràcies al fenomen del mestissatge.

El gran artífex de la decisió suara premiada per la sensibilitat independentista de la monarquia espanyola ha assenyalat amb orgull que els seus esportistes desfilaran darrere de la bandera pròpia als jocs del ’92 i, de cap manera, darrera de la de la nació a la qual pertanyen constitucionalment. En aquesta disbauxa monàrquica d’invitació a la inconstitucionalitat, jurats, mitjans de comunicació i autoritats en general, fins i tot han oblidat que la llengua afortunada no és l’espanyola –constitucionalment parlant-, sinó la castellana.

Ara, amb aquesta invitació monàrquica a la subversió nacional, l’independentisme ja no serà criminalitzat, el català aviat serà l’únic idioma oficial –amb la sort afegida de rebre algun premi i tot- i ja no caldrà seguir silenciant antidemocràticament la voluntat popular de tenir un comitè olímpic propi per a desfilar com a catalans als Jocs del ’92, amb bandera pròpia. Posats a ser conseqüents, potser fins i tot podrem deixar de tenir rei.

 

Concentració reivindicativa a Portbou el 08/07/2017

El  proper  8  de juliol  d’enguany  pot  esdevenir  una data   històrica molt important  per  a Portbou/Cervera  de la  Marenda  i per tota  la zona transfronterera de l’Alt  Empordà – en general del  conjunt de les comarques  gironines-   i  de la Catalunya  Nord. Serà  el dia de la Recuperació del tren de nit  París Portbou .

Des  de la Plataforma Defensem  el Tren de l’Emporda ens  hem de  felicitar per  haver  contribuit a aconseguir –juntament  amb l’Associació  d’usuaris  del tren  Perpinyà/Cervera-Portbou-  aquesta  “petita/gran” victòria. Es guanya una connexió  ferroviària més , sembla  `poca  cosa, però  cal reivindicar-ho  amb molta dignitat.Sense cap mena de  dubtes  cal continuar la lluita per  a una millora general del  tren transfronterer Perpinyà-Cervera de  la Marenda-Figueres-Girona . Des de  la Plataforma Defensem  el  Tren de  l’Empordà voldriem  aprofitar  l’avinentesa per  fer una crida  a tota  la gent , els  ciutadans  del  territori, als ajuntaments i  les institucions politiques  en general (Consells  Comarcals, Diputació i Generalitat)  així com a  les  associacions  mediambientalistes  de la  societat  civil  empordanesa  i gironina, associacions  en defensa  de la mobilitat sostenible,   i també  als  actors  socials (sindicats, associacions empresarials  i associacions de  comerciants  del  territori) perquè  recolzin  aquest  acte  reivindicatió tan cabdal i, alhora,  donin  un suport  sincer  (de debò)  al  tren convencioonal  en general (  a  les línies R11  i RG1)  axí com  al  projecte  del  tren convencional  transfrontererer de l’eurodistricte.

Des  de la Plataforma Defensem  el  Tren de l’Empordà  considerem que  aquest aplec , aquesta congregació  transfromterera -en connotacions  molt  important  i molt  possitives per  l’eurodistricte  i l’euroregió- ha/hauria de ser  massiva  per  tal  de  seguir  reivindicant  una millora  general  del  tren  convencional.  Encara són moltes les assignatures  pendents  del  nostre convencional –el nostre  tren  social i  territorial  del dia  a dia-  . Encara  són totalment   vigents  els  nostres  10 punts  fonamentals reivindicatius  per  a una millora  de debò  del  nostre tren convencional  tarnsfronterer que   ha  de  contribuir  a millorar, transfromar i reviscolar  el nsotre  model econòmic i turistic .

En síntesi, La Plataforma  Defensem  el  tren de  Empordà, juntament  amb els nostres companys  del Nord, l’Associació d’Usuaris  del Trenm Perpinyà  Cervera/Portbou  i  les  potents, diàfanes  i serioses  associaons  a favor de la mobilitat  sostenible de debò , la PTP (Associació per  a la Promoció del Transport  Public) al sud  i  la FNAULT  al nord, desitgem  que  aquest   jornada  reibvindicativa del  proper 8 de  juliol  sigui  un gran èxit social  i contribueixi a què  els  dirigents  polítics (del nord  i del Sud ) amb el  suport de les respectives  societats  civils facin un pas  endavant i, amb molta  voluntat política, adquireixin uns  veritables  compromisos en favor  del tren  convencioanl tarnsfronterer.

TOTHOM  A  L’ESTACIÓ  DE  PORTBOU   EL  PROPER   8  DE JULIOL  DE 2017  A LES 10:30 DEL  MATÍ .

En Homenatge a Martin Luther King

Per al qui vulgui llegir en llengua espanyola aquí està l’enllaç a Democracy Now, a continuació reproduïm el discurs del Reverend Luter King en llengua Catalana:

Aquesta transcripció és un esborrany que pot estar subjecte a canvis.

Exclusiu: un discurs de MLK de l’any 1964 sobre els drets civils, la segregació i l’apartheid a Sud-àfrica

 

AMY GOODMAN : Avui és firat nacional en honor a Martin Luther King. Nascut el 15 de gener de 1929, assassinat el 4 d’abril de 1968, a Motel Lorraine de Memphis, Tennessee. Tenia només 39 anys. Si bé l’hi recorda principalment com a dirigent de la lluita pels drets civils, Martin Luther King també va lluitar per la gent pobra, organitzant la Campanya dels Pobres, per promoure qüestions vinculades amb la justícia econòmica. Martin Luther King també va ser un crític ferotge de la política exterior nord-americana i la Guerra del Vietnam.

El 1964 Martin Luther King es va convertir en la persona més jove a obtenir el Premi Nobel de la Pau. Dies abans de rebre aquest premi a Oslo, Noruega, el Dr. King va viatjar a Londres. Allà, el 7 de desembre de 1964, afavorit pel grup britànic Acció Cristiana, va pronunciar un discurs sobre la lluita pels drets civils als Estats Units i el moviment contra l’apartheid a Sud-àfrica. El discurs va ser gravat per Saúl Bernstein, que treballava com a corresponsal europeu de Pacifica Radio. L’enregistrament de Bernstein va ser trobada recentment per Brian DeShazor, director de l’arxiu de Pacifica Radio. Aquest és el discurs del Dr. Martin Luther King Jr.

REV . MARTIN LUTHER KING : Vull parlar-los principalment de la nostra lluita en Estats Units i, abans de tornar al meu seient, parlar també d’algunes de les lluites més grans que hi ha al món i d’algunes de les lluites més difícils que tenen lloc en llocs com Sud-àfrica. Però hi ha una pregunta urgent i commovedora als llavis de la gent del nostre país i de tot el món. La escolto gairebé allà on vagi i en gairebé totes les rodes de premsa. La pregunta és si estem aconseguint realment avançar en la lluita perquè hi hagi una veritable justícia racial als Estats Units. I cada vegada que intento respondre a aquesta pregunta, tracte d’evitar, d’una banda, respondre amb un pessimisme exagerat; i de l’altra, respondre amb un optimisme superficial. I tracte d’incorporar o desenvolupar el que jo considero una posició realista, reconeixent que en els últims anys hem aconseguit molts avenços significatius en la lluita per la justícia racial, però també admetent que encara ens queden moltes coses per fer i molts reptes que assumir per poder resoldre el problema. I voldria que, aquesta nit, aquesta posició realista sigui la base per al nostre pensament conjunt, en l’abordatge d’aquest problema als Estats Units.

Hem recorregut un camí molt llarg, però ens queda encara un camí molt llarg per recórrer per poder resoldre el problema. Siguem conscients, en primer lloc, del llarg camí recorregut. I m’agradaria dir sobre això que el Negre, en si mateix, ha recorregut un camí molt llarg a la reconsideració del seu propi valor intrínsec. Ara bé, per poder il·lustrar això cal fer una mica d’història. Els primers esclaus negres van desembarcar a les costes d’Amèrica l’any 1619. Els van portar fins allà des del terra africà. A diferència dels pares pelegrins que van desembarcar a Plymouth un any després, ells van ser portats contra la seva voluntat. I durant l’esclavitud, el Negre va ser tractat de manera molt inhumana. Era una cosa per utilitzar i no una persona a ser respectada. Hi ha un veredicte de la Cort Suprema d’Estats Units de l’any 1857, conegut com la decisió Dred Scott, que il·lustra bé aquesta idea i la situació que existia en aquest moment. Aquesta fallada de la Cort Suprema d’Estats Units deia, en essència, que el Negre no és considerat ciutadà d’Estats Units, sinó simplement propietat del seu amo i, com a tal, està subjecte al seu mandat. I després deia que el Negre no té cap dret que l’home blanc estigui obligat a respectar. Aquesta és la idea que va prevaler durant els dies de l’esclavitud. Quan l’esclavitud va créixer, es va tornar necessari trobar algun tipus de justificació. O sigui, sembla ser una veritat de la vida que els éssers humans acaben buscant sempre un argument racional, encara que sigui pobre, per sostenir les seves males accions, revestint un mal evident amb les belles vestidures de la justícia. I això és exactament el que va succeir en el temps de l’esclavitud. N’hi va haver que fins i tot va fer un mal ús de la Bíblia i la religió buscant justificar l’esclavitud i cristal·litzar els models dominants. Llavors es va argumentar, des d’alguns púlpits, que el Negre era inferior per naturalesa, per la maledicció de Noè sobre els fills de Cam. I la màxima de l’apòstol Pau es va convertir en consigna: “Serfs, sigueu obedients al vostre senyor”.

I suposo que algun germà haurà llegit la lògica del gran filòsof Aristòtil. Bé, Aristòtil va tenir molt de pes en la creació del que avui en filosofia es coneix com la lògica formal. I en la lògica formal hi ha una gran paraula, coneguda com sil·logisme, que és una cosa que conté una premissa major, una premissa menor i una conclusió. Així que aquest germà va decidir argumentar a favor de la inferioritat del Negre usant l’estructura del sil·logisme aristotèlic. Deia que tots els homes estan fets a imatge de Déu; aquesta era la premissa major. Després venia la premissa menor: Déu, com tothom sap, no és negre. Per tant, el Negre no és un home. Aquest va ser el tipus de raonament que va prevaler. En viure en situació d’esclavitud i després, més endavant, de segregació, molta gent negra va perdre la fe en si mateixa. Molta gent va arribar a sentir que potser era menys que humana. Molta gent va arribar a sentir-se inferior. Això, em sembla, és la major tragèdia que té l’esclavitud, la major tragèdia que té la segregació, no és només el seu efecte físic sobre les persones, sinó el seu efecte psicològic. Marca l’ànima tant del segregat, com la del segregador. Atorga al segregador un fals sentiment de superioritat, deixant al segregat amb un fals sentiment d’inferioritat. Això va ser exactament el que va succeir. I després, alguna cosa va passar amb el Negre. Les circumstàncies van fer possible i necessari que viatgés més; l’arribada de l’automòbil, l’agitació creada per les dues guerres mundials, la Gran Depressió. Llavors, la seva vida a les plantacions rurals poc a poc va donar pas a una vida industrial urbana. La seva activitat econòmica va ser augmentant gradualment amb el desenvolupament de la indústria, el creixement dels sindicats i el major accés a l’educació. I fins i tot la seva activitat cultural va anar augmentant gradualment, amb la disminució sostinguda de l’analfabetisme devastador. Totes aquestes forces es van conjugar per fer que el Negre d’Estats Units es mirés a si mateix amb nous ulls.

Per tot arreu, massivament, la gent negra va començar a revaloritzar-se a si mateixa. I al mateix temps, va passar una cosa més: el Negre d’Estats Units va posar els ulls i la ment a l’Àfrica, i es va adonar del magnífic drama que significava la independència en el marc de la història africana.
I observar els esdeveniments i donar-se compte del que estava succeint, veure el que estaven fent els seus germans i germanes negres d’Àfrica, li va donar un nou sentiment de dignitat als Estats Units i un nou sentiment d’autoestima. El Negre va poder sentir que era algú. La seva religió li va fer saber que Déu estima tots els seus fills i que tots els homes estan fets a la seva imatge. I que l’essencial en un home no és la seva particularitat, sinó els seus fonaments, no la textura del seu cabell o el color de la seva pell, sinó la seva eterna dignitat i vàlua. I així el Negre d’Estats Units va poder cridar sense pensar-les paraules del eloqüent poeta: “L’expressió de la naturalesa no pot excloure el cabell motudo i la complexió negra. El color de pell pot variar però l’afecte mora en negres i blancs per igual “, i:” Si jo pogués aconseguir de pol a pol o abastar l’oceà amb els meus braços, demanaria que es em mesurés per la meva ànima, la ment és la mesura de l’home “. I amb aquest nou sentiment de dignitat i aquest nou sentiment d’autoestima, va néixer un nou Negre, amb una nova determinació de patir, lluitar, sacrificar i fins i tot morir si era necessari, per poder ser lliure. I això mostra el llarguíssim camí que hem recorregut des de 1619. Però si hem de atenir-nos als fets, és important dir que no només el Negre ha pogut reconsiderar el seu propi valor intrínsec, sinó que tota la nació ha recorregut un llarg camí
en l’ampliació dels drets civils.

Voldria esmentar algunes de les coses que han succeït al nostre país pel que fa a això. Fa cinquanta anys, i fins i tot fa 25, no passava un any sense que grans quantitats de negres fossin brutalment linxats per alguna torba violenta. Afortunadament, els linxaments han cessat gairebé completament en l’actualitat. Si tornéssim al principi del segle, veuríem que al Sud d’Estats Units havia molt pocs negres registrats per votar. En 1948, aquest nombre havia crescut a prop de 750.000; el 1960, ja eren 1.200.000. I per a les eleccions presidencials que van tenir lloc fa unes setmanes, aquest nombre havia arribat a més de dos milions. Arribem a les eleccions amb més de dos milions de negres registrats per votar al Sud. Això vol dir que el moviment de drets civils, treballant durament, va aconseguir que més de 800.000 negres es registressin com a votants en els últims tres anys. Això mostra tot el que hem avançat.

Després, sobre la qüestió de la justícia econòmica, veiem que encara queda molt per fer, però almenys podem dir que sí que s’han aconseguit alguns avenços. El salari mitjà de l’empleat negre actual als Estats Units és 10 vegades més alt que fa 12 anys. I l’ingrés nacional de la població negra està ara sobrepassant els 28 mil milions de dòlars per any, el que en total supera totes les exportacions d’Estats Units i és més que el pressupost nacional de Canadà. Això mostra que alguna cosa hem progressat en aquest aspecte. Però sobre totes les coses, hem notat -i segur hauran llegit molt sobre això aquí i arreu del món- una disminució gradual, i fins i tot la desaparició, del sistema de segregació racial. Ara bé, la història oficial de la segregació racial va començar el 1896. Molta gent creu que la segregació racial existia als Estats Units fa molt, molt de temps. Però la veritat és que era un fenomen relativament recent al nostre país, que porta poc més de 60 anys. I es va iniciar, a nivell jurídic, amb una decisió coneguda com el dictamen del cas Plessy contra Ferguson, que bàsicament deia que podia haver instal·lacions separades però iguals, establint la doctrina “separats però iguals” com a llei al nostre territori. Tots sabem quins van ser els resultats de l’antiga doctrina Plessy: hi va haver sempre una estricta aplicació de la part de “separats”, sense la menor intenció de complir amb la part de “iguals”. I es va acabar de submergir al Negre en l’abisme de l’explotació, on va experimentar la desolació aclaparadora de la injustícia. I llavors, va succeir una cosa meravellosa. El 1954, la Cort Suprema de la Nació va revisar l’entitat jurídica de la segregació, declarant-la constitucionalment morta el 17 de maig d’aquest any. En essència, va dir que la vella doctrina Plessy havia de ser eliminada, que les instal·lacions separades comporten una desigualtat inherent i que segregar l’infant en base a la seva raça és negar a aquest nen mateixa protecció davant la llei. Així que hem vist molts canvis a partir d’aquesta transcendental decisió en 1954, que va ser com una gran llum d’esperança per a les milions de persones desheretades del nostre país. Llavors, va succeir una altra cosa que va alegrar els nostres cors. És una cosa que va succeir aquest any. L’any passat, després de la lluita duta a terme a Birmingham, Alabama, el difunt president Kennedy es va adonar que hi havia una qüestió fonamental amb què el nostre país havia de bregar. Amb un sentiment de preocupació i amb un sentiment d’urgència, va abordar el tema en un gran discurs, uns dies abans … el mateix dia, en realitat, en què es començava a implementar la integració a la Universitat d’Alabama. I el governador Wallace es va interposar a la porta, tractant d’impedir aquesta integració. Kennedy va haver de federalitzar la Guàrdia Nacional aquest dia. Dempeus davant la nació, va dir amb eloqüència que el problema que tenim en l’àmbit dels drets civils no és només polític, ni és només econòmic, sinó que és, en el fons, una qüestió moral. Una cosa tan antic com les Escriptures i tan modern com la Constitució. La pregunta que cal respondre és si anem a tractar als nostres germans negres de la manera en què ens agradaria que ens tractin a nosaltres. I després d’aquest gran discurs, de seguida va encomanar al Congrés de la nació el projecte de llei més complet sobre drets civils que hagi estat presentat per un president del nostre gran país.

Desafortunadament, després de molts mesos de batalla, per un temps ens cansem una mica de, bé, que hi ha alguns homes al nostre país a qui els agrada parlar molt. Potser vostès hagin llegit alguna cosa sobre les tàctiques dilatòries i saben que es empantanan a la paràlisi de l’anàlisi, que parlen i parlen sense parar. I volien debatre aquest projecte de llei fins a fer morir. Però el president Lyndon Johnson es va posar a treballar en el tema. Va començar a cridar a congressistes i senadors, es va reunir dia rere dia amb persones influents del país i va deixar clar que aquesta llei havia de aprovar-se, no només en homenatge al mort president Kennedy, sinó també com un homenatge a la grandesa del país i una expressió de la seva dedicació a fer real el somni americà.

I l’estiu passat va arribar el gran dia en què aquesta llei va néixer i va ser signada pel Sr Johnson el dia 2 de juliol, convertint-se en llei en tot el nostre territori. Així que ara als Estats Units tenim una llei de drets civils. I m’alegra informar-los que, en línies generals, aquesta llei s’està aplicant en comunitats de tot el Sud. Hem vist nivells sorprenents d’acatament, fins i tot en comunitats de l’estat de Mississippi. I amb el que costa trobar alguna cosa ben feta a Mississippi, veiem que les coses estan millorant.

AMY GOODMAN : Estem escoltant a Martin Luther King, el 7 de desembre de 1964 a Londres. Tornem amb el discurs després de la pausa.

[Pausa]

AMY GOODMAN : Això és Democracy Now! democracynow.org. L’informe de “Guerra i Pau”. Sóc Amy Goodman. Seguim amb l’emissió exclusiva de Democracy Now! d’un discurs de Martin Luther King l’àudio va ser recentment trobat en els arxius de Pacifica Radio. És del 7 de desembre de 1964, a Londres. Pocs dies després, Luther King va rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, Noruega.

REV . MARTIN LUTHER KING : No podem oblidar que, precisament aquest estiu, tres activistes de drets civils van ser brutalment assassinats prop de Filadèlfia, Mississippi. Tot això ens deixa en clar que no hem assolit el nivell de germanor, no hem aconseguit la germanor que necessitem i que ha d’existir en la nostra nació. Encara tenim un llarg camí per recórrer.

Vaig esmentar el registre de votants i el fet que hem aconseguit registrar prop de 800.000 nous votants en els últims dos o tres anys, arribant a ser més de dos milions en l’actualitat. Suposo que, en dir-ho, això sona com un veritable progrés, i realment és un avanç. Però permetin-me explicar-los l’altra cara de la moneda, que és el fet que hi ha més de 10 milions de persones negres que viuen al sud dels Estats Units i que sis milions de les persones negres que viuen al Sud d’Estats Units tenen edat per votar, i no obstant això, només dos milions estan en el padró. Això vol dir que quatre milions de persones encara no s’han registrat per votar; no només per apatia, ni perquè són complaents -aquest pot ser el motiu en alguns pocs casos- sinó perquè encara es continuen utilitzant tot tipus d’estratagemes per evitar que els negres es registrin en el padró de votants. Es realitzen proves d’alfabetització complexes, que gairebé ningú pot aprovar, ni tan sols tenint un Doctorat en qualsevol camp o una llicenciatura en Dret en les millors facultats de Dret del món. I després, en alguns dels comtats del “cinturó negre” de Mississippi i Alabama, així com en altres llocs, hi ha represàlies econòmiques contra la gent negra que busca registrar-se i votar.

A més, hi ha gent que, de fet, ha hagut d’enfrontar la violència física i fins a la mort física. Això mostra quant ens queda per fer en aquest aspecte.

Esmentava abans la justícia econòmica. Estic segur que la xifra de 28 mil milions de dòlars sona molt gran. És un munt de diners. Però de totes maneres, també he de mostrar-los el altre costat de la moneda, perquè la meva descripció sigui honesta. És un fet que el 42% de les famílies negres dels Estats Units encara guanya menys de 2.000 dòlars a l’any, mentre que només el 16% de les famílies blanques guanya menys de 2.000 dòlars l’any. El 21% de les famílies negres d’Estats Units guanya menys de 1.000 dòlars anuals, mentre que només el cinc% de les famílies blanques guanya menys de 1.000 dòlars anuals. I també veiem que el 88% de les famílies negres d’Estats Units guanya menys de 5.000 dòlars a l’any, mentre que només el 58% de les famílies blanques guanya menys de 5.000 dòlars l’any. De manera que podem veure que encara hi ha un gran abisme entre els posseïdors, per així dir-ho, i els desposseïts. I perquè els Estats Units segueixi creixent, progressant, desenvolupant-se i avançant cap a la grandesa, aquest problema ha de ser resolt. No obstant això, aquest problema econòmic s’està agreujant per l’acció de moltes forces que segueixen vives en el nostre món i en la nostra nació. Durant molts anys, es va negar a la gent negra l’accés a oportunitats educatives adequades. Durant molts anys, es va negar a la gent negra fins i tot l’accés a capacitació com a aprenents. O sigui que des del treball i la indústria molt sovint es va discriminar als negres. I això va generar que el Negre es veiés limitat, en termes generals, a ser mà d’obra no qualificada o semi-qualificada. Ara, a causa dels processos d’automatització i informatització, aquests treballs ara estan desapareixent. Així que el Negre que es fa de dia en una ciutat com Detroit, a Michigan, sap que és el 28% de la població i prop del 72% de la població aturada. Ara, per fer front a aquest problema, el nostre govern federal haurà de desenvolupar importants programes de reconversió laboral i importants programes d’obres públiques, perquè l’automatització sigui una benedicció, que és el que ha de ser en la nostra societat, i no una maledicció. I una altra cosa, quan pensem en aquesta qüestió econòmica, hem de tenir en compte que no existeix res més perillós que construir una societat en què hi hagi un sector que sent que no té res a aportar a la societat; res més perillós que construir una societat en la que hi ha gent que veu la vida com poc més que un llarg i ombrívol passadís sense sortida. Aquesta gent acaba desesperada perquè no té feina, perquè no pot educar els seus fills i filles, perquè no poden viure en una casa agradable, perquè no pot accedir a un servei de salut adequat.

Sempre escoltem diferents explicacions i diferents mites que fa a la integració i per què no s’hauria de dur a terme. Els que argumenten en contra de la integració solen dir: “Bé, si s’implementa la integració a les escoles públiques, per exemple, es va a fer retrocedir a la raça blanca una generació”. I els agrada parlar del retard cultural de la comunitat negra. I després diuen: “Bé, a més, els negres són delinqüents, en totes les ciutats tenen la taxa més alta de criminalitat que hi ha als Estats Units”. I així, s’argumenta fins a l’infinit contra la implementació de la integració. Però crec que hi ha una resposta per a això, i és que si hi ha un retard cultural a la comunitat negra -i certament n’hi ha- es deu a la segregació i la discriminació. S’ha dels llargs anys d’esclavitud i segregació. El comportament criminal no ve donat per la raça sinó per l’ambient. La pobresa, la privació econòmica, l’aïllament social i totes aquestes qüestions, engendren el crim en qualsevol grup ètnic. I és maliciosa la lògica que utilitza els tràgics resultats de la segregació racial com a argument per justificar la seva continuïtat. Cal revertir-la. I cal veure aquesta situació i fer tot el possible per fer realitat la justícia econòmica a la nostra nació.

Vaig esmentar abans que la segregació racial està desapareixent en Estats Units, però encara perviu. Hem superat el temps de la segregació legal. Hem acabat pràcticament amb la segregació de dret; a partir de la llei de drets civils, la decisió de la Cort Suprema i altres qüestions, ja no hi pot haver lleis nacionals ni d’un estat en particular que l’avalin. Hem superat els dies en què el Negre no podia seure en un menjador, excepte en algunes situacions aïllades, o quan el Negre no podia registrar-se en un hotel o en un motel. Estem superant aquest temps ràpidament. Però està emergint una altra forma de segregació. Està sorgint a través de la discriminació en l’habitatge, la desocupació i la segregació de fet en les escoles públiques. De manera que les condicions de marginació existents generen molts problemes i una forta segregació de fet, que hem d’enfrontar dia a dia. Així que aquest és el problema que tenim i és un problema amb el qual ens veiem obligats a bregar. I ho farem amb determinació. Estic absolutament convençut que la segregació està en el seu llit de mort i també els qui la representen, tant als Estats Units com a Londres, Anglaterra. El sistema està en el seu llit de mort. Tots sabem, sense cap dubte, que perquè visqui la democràcia, en qualsevol nació, la segregació ha de morir. I com vinc dient tot Estats Units, hem de posar fi a la segregació, no només perquè va a millorar la nostra imatge, perquè sens dubte millorarà la nostra imatge al món. Hem de posar fi a la segregació, no només perquè això atraurà a la gent d’Àsia i d’Àfrica, i això sens dubte serà profitós, és una cosa important. Però al capdavall, la discriminació racial ha de ser extirpada de la societat nord-americana, i de totes les societats, perquè és moralment incorrecta. Així que cal anar amb tot i elaborar forts programes d’acció per alliberar-nos de la segregació racial.

Ara, m’agradaria esmentar un parell d’idees que circulen en la nostra societat -probablement circulin també en la seva ia tot arreu del món- que ens impedeixen implementar els programes d’acció necessaris per acabar amb la discriminació i la segregació. Una és el que jo anomeno el mite del temps. Hi ha individus que sostenen que només el temps pot resoldre el problema de la injustícia racial als Estats Units, a Sud-àfrica o en qualsevol altre lloc; cal esperar l’acció del temps. I molt sovint ens han dit als Estats Units, a nosaltres i als nostres companys blancs: “Siguin bons, tinguin paciència i segueixin resant, que en 100 o 200 anys el problema es resoldrà”. El mite del temps és una cosa que escoltem molt, que sempre apareix. L’única resposta que tinc per aquest mite és que el temps és neutral. Es pot utilitzar de forma constructiva o destructiva. I honestament, he de dir que estic convençut que les forces hostils freqüentment han sabut utilitzar el temps de manera molt més eficaç que les forces constructives. I en aquesta generació, potser hàgim de lamentar no només les paraules mordaces i les accions violentes de la gent dolenta, sinó també el terrible silenci i indiferència de la gent bona, que ha quedat asseguda dient: “El temps ho resoldrà”. I en algun punt, cal reconèixer que el progrés humà mai arriba rodant pels carrils de la inevitabilitat. Arriba a través de l’esforç incansable i el treball persistent d’individus dedicats que tenen la voluntat de col·laborar amb el treball de Déu. I sense aquest treball, el temps funciona com aliat de les forces primitives de l’estancament social. De manera que hem d’ajudar al temps i adonar-nos que sempre és el moment adequat per fer el correcte. És molt fonamental i molt necessari.

Ara bé, l’altre mite que circula moltíssim al nostre país, i segurament també en altres països del món, és la idea que aquests problemes de l’àmbit de les relacions humanes no es poden resoldre amb lleis, que el problema de l’habitatge, el problema de l’ocupació i tots els altres problemes no es resoldran amb mesures legislatives; cal canviar des del cor. Fa poc hi va haver un candidat presidencial que va parlar moltíssim sobre això. I crec que el senyor Goldwater creia sincerament que no es pot canviar res per mitjà de les lleis, perquè al Senat va votar en contra de tot, incloent la llei de drets civils. I mentre recorria el país durant la campanya electoral va dir que no necessitem lleis, que no és amb legislació que cal abordar aquest problema. Però va tenir l’amabilitat prou de dir que cal un canvi en els cors. Bé, crec que podem trobar un punt intermedi amb el germà Goldwater sobre això. Crec que té raó. Per poder resoldre aquest problema, als Estats Units ia tot el món, arribarà el dia en què la gent hagi de treure els prejudicis del cor. Sóc el primer a dir que, per poder resoldre els problemes que enfronta la humanitat, cada persona blanca ha de mirar profundament en el seu interior, eliminar tots els prejudicis que tingui dins i reconèixer que és un deure tractar bé al Negre, ia tots els pobles de color en general, no només perquè ho diu la llei sinó perquè és el correcte i perquè és el natural. Estic cent per cent d’acord amb això. I estic segur que per poder resoldre finalment aquest problema, els homes no només hauran d’obeir el que imposi la llei, sinó que hauran d’assolir l’elevada dignitat d’obeir allò al que la llei no obliga.

Dit això, he d’anar per l’altre costat. Fins aquí arriba el meu acord amb el senyor Goldwater i altres persones que creuen que no cal sancionar cap llei. Potser és cert que no es pot establir la integració per llei, però sí que es pot prohibir la segregació. Potser és cert que no es pot legislar la moral, però sí es pot regular el comportament. Potser és cert que no es pot canviar amb lleis l’actitud de l’ànima, però sí que es pot frenar el malvat. Potser és cert que la llei no pot obligar a algú a estimar-me, però pot impedir que em linche. I crec que això també és força important.

AMY GOODMAN : Martin Luther King a Londres, el 7 de desembre de 1964. Seguim amb el discurs després de la pausa.

[Pausa]

AMY GOODMAN : Això és Democracy Now! democracynow.org. L’informe de guerra i pau. Sóc Amy Goodman. Seguim amb l’emissió exclusiva de Democracy Now! d’un discurs de Martin Luther King l’àudio va ser recentment trobat en els arxius de Pacifica Radio. És del 7 de desembre de 1964, a Londres. Pocs dies després, Luther King va rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, Noruega.

REV . MARTIN LUTHER KING JR : Ara bé, com vostès saben, venim duent a terme una forta lluita en Estats Units per aconseguir fer efectiva la desegregació i després, per fi, la integració. I aquesta lluita s’ha afermat en un enfocament filosòfic particular: la filosofia de la no violència, la filosofia i el mètode de la resistència no violenta. I m’agradaria dir unes paraules sobre aquesta metodologia i aquesta filosofia que ha afermat la nostra lluita. En primer lloc, vull dir que segueixo convençut que la no violència és l’arma més potent que tenen els grups oprimits en la seva lluita per la llibertat i la justícia. Té la capacitat de desarmar a l’oponent, deixant al descobert les seves defenses morals. Debilita la seva confiança i li treballa la consciència al mateix temps; no sap com manejar-la. O sigui, si no us reprimeixen, meravellós. I si et reprimeixen, desenvolupes el coratge silenciós de rebre cops sense contraatacar. Si no et porten pres, meravellós. Ningú que estigui en el seu seny vol anar a la presó. Però si et porten pres, entres a la presó i transformes aquest calabós de vergonya en un refugi de llibertat i dignitat humanes. Fins i tot si et tracten de matar, desenvolupes la convicció interna que hi ha una cosa tan estimat, tan valuós, tan eternament veritable, que val la pena morir per això. I un home no hagi descobert alguna cosa pel que està disposat a morir, no és digne de viure. Això és el que planteja la disciplina de la no violència. I a més, és una eina que dóna a les persones mitjans morals per lluitar per a fins morals. Històricament hi ha hagut un gran debat al voltant de la qüestió dels fins i els mitjans. Des del temps dels diàlegs de Plató, fins Maquiavel i altres, hi va haver individus que van argumentar que la fi justifica els mitjans. Però realment, la filosofia de la no violència està dient que la fi ja hi ha als mitjans. Els mitjans expressen l’ideal en el desenvolupament i en el final del procés. Llavors, a través d’història, veiem que no es pot arribar a fins morals amb mitjans immorals. D’alguna manera, hem d’arribar a un punt en què sentim la necessitat de coherència entre els fins i els mitjans, per dir-ho. I això és una cosa fonamental en la filosofia de la no violència en la seva màxima expressió. Ens dóna una forma i un mètode de lluita que diu que es pot arribar a fins morals a través de mitjans morals. També diu que és possible lluitar contra un sistema pervers i injust amb totes les nostres forces i amb tot el nostre cor, i fins i tot odiar aquest sistema injust, i així i mantenir una actitud activa de bona voluntat i comprensió, i fins i tot amor, cap als que executen aquest sistema malvat. Aquest és l’aspecte més incomprès de la no violència. Aquí és on els qui no volen seguir el mètode de la no violència ens tracten molt malament als que parlem d’amor. Però jo encara segueixo creient en això, perquè encara estic convençut que l’amor és el que fa que el món giri i que, d’alguna manera, aquest tipus d’amor pot ser una força poderosa per al canvi social. No estic parlant d’un amor feble. Això no té a veure amb ximpleries emocionals. No estic parlant d’un atribut sentimental. No estic parlant d’una actitud afectuosa. Seria absurd que instés la gent oprimida a estimar als seus violents opressors en un sentit afectiu. Mai he aconsellat això. Quan Jesús va dir: “Estimeu els vostres enemics, m’alegra que no digués:” Sentiu grat pels vostres enemics “. Hi ha gent per la qual és bastant difícil sentir grat. Però l’amor és més gran que el grat. L’amor és la bona voluntat comprensiva, creativa, redemptora cap a tots els homes. els teòlegs parlen d’aquest tipus d’amor amb la paraula grega “àpat”,
que és una espècie d’amor ple que no busca res a canvi. I quan el desenvolupem, ens eleva a la capacitat d’estimar la persona que realitza males accions, tot i que odiem les accions que la persona realitza. I jo crec que això és possible. Els psiquiatres ens diuen que l’odi és una força perillosa, no només per a qui rep l’odi, sinó també per qui odia. Moltes de les coses estranyes que succeeixen en el subconscient, molts dels conflictes interns, tenen les seves arrels en l’odi. I per això diuen: “Estima o mor”. És per aquest motiu que Erich Fromm ha escrit un llibre titulat “l’art d’estimar”, en el qual sosté que l’amor és la força suprema unificadora de la vida. Per això, és meravellós tenir un mètode de lluita que ens permet enfrontar la segregació i enfrontar el colonialisme amb totes les nostres forces, però sense odiar els responsables d’aquests sistemes injustos. I crec fermament que és a través d’aquesta poderosa acció no violenta, a través d’aquest tipus amor organitzat en accions multitudinàries, que serem capaços de transformar les sorolloses discòrdies de la nostra nació i del món en una bella simfonia de germanor. Certament, aquest és el gran repte que tenim davant nostre. Crec que la no violència pot funcionar, no només en la situació que hi ha al nostre país, no només en el magnífic exemple que ens ha donat Índia, expressat en el meravellós treball de Mohandas K. Gandhi, sinó que també crec que pot funcionar de maneres i en circumstàncies que no hem vist ni utilitzat fins ara.

I en aquest context, m’agradaria dir alguna cosa sobre Sud-àfrica. Voldria llegir una declaració; l’he escrit aquí, per estar segur de dir tot el que tinc en ment sobre la situació de Sud-àfrica, sense oblidar res. Entenc que aquesta nit hi ha gent sud-africana aquí, incloent persones involucrades en la llarga lluita per la llibertat que se sosté allà. En la nostra lluita per la llibertat i la justícia als Estats Units, també molt llarga i difícil, sentim una forta identificació amb els que porten endavant la lluita per la llibertat a Sud-àfrica, que ha estat moltíssim més mortal. Sabem que allà la gent africana i els seus companys d’altres races, han lluitat durant mig segle per guanyar la seva llibertat amb mètodes no violents. Honorem el lideratge del Cap Lutuli i sabem que la resposta a la seva lluita no violenta no va ser més que un augment de la violència estatal, un augment de la repressió que va culminar en la matança de Sharpeville i tot el que ha passat des de llavors. Clarament, molt del que succeeix a Mississippi i Alabama fa acordar a la gent sud-africana del seu propi país. No obstant això, fins i tot en Mississippi, nosaltres podem organitzar-nos per registrar votants negres. Podem parlar amb la premsa. Podem, en definitiva, organitzar accions no violentes amb la gent. Però a Sud-àfrica, fins i tot la forma més lleu de resistència no violenta rep anys de presó. I al llarg dels anys, molts líders han estat prohibits, silenciats i empresonats. Podem comprendre que, en aquesta situació, hi va haver gent que per la desesperació va decidir recórrer a altres mètodes, com el sabotatge. Avui en dia, grans líders com Nelson Mandela i Robert Sobukwe, juntament amb altres centenars, es consumeixen a la presó de Robben Island. Davant d’un Estat despietat i fortament armat, que utilitza la tortura i formes sàdiques d’interrogatori per destruir els éssers humans, fins i tot portant a alguns al suïcidi, l’oposició militant a Sud-àfrica sembla, de moment, estar silenciada. Les multituds semblen estar contingudes, semblen, de moment, incapaços d’acabar amb l’opressió. Faig èmfasi en la paraula “sembla” perquè podem imaginar quines emocions i plans han d’estar bullint sota la calma aparença d’un Estat policial pròsper. Sabem quines emocions bullen a la resta d’Àfrica ia la resta del món, de fet. Els perills d’una guerra racial, són perills sobre els quals ja hem tingut moltes i intenses advertiments.

Per aquesta situació, en la qual la gran majoria del poble sud-africà es nega la seva humanitat, es nega la seva dignitat, es nega oportunitat, es neguen tots els seus drets humans; per aquesta situació, en la qual molts dels millors i més valents sud-africans estan complint llargues condemnes a la presó, i alguns d’ells ja han estat executats; per aquesta situació, nosaltres, la gent d’Estats Units i Gran Bretanya, tenim una responsabilitat extraordinària, ja que nosaltres, a través de les nostres inversions, mitjançant el fracàs dels nostres governs per prendre mesures fermes, som culpables de l’enfortiment de la tirania en Sud-àfrica. Aquesta responsabilitat … aquesta responsabilitat ens presenta una oportunitat extraordinària: la d’unir-nos en l’única forma de l’acció no violenta capaç de portar llibertat i justícia a Sud-àfrica, l’acció a la qual estan trucant els líders africans, que consisteix en un moviment massiu per exigir sancions econòmiques.

En un món que viu sota l’ombra terrible de les armes nuclears, no reconeixem per ventura la necessitat de perfeccionar l’ús de les pressions econòmiques? Per què el comerç és considerat per totes les nacions i totes les ideologies com a sagrat? Per què el nostre govern i el govern de vostès a la Gran Bretanya es neguen a intervenir ia mateix, com si esperessin que hi hagi un bany de sang a Sud-àfrica -o una nova Corea o Vietnam- per reconèixer que hi ha la crisi? Si el Regne Unit i els Estats Units decidissin matí deixar de comprar productes sud-africans, deixar de comprar l’or de Sud-àfrica i bloquejar el seu petroli; si els nostres inversors i els nostres capitalistes retiressin el seu suport a la tirania racial existent al país, llavors l’apartheid arribaria al final. Llavors, la majoria de la gent sud-africana de totes les races podria finalment construir conjuntament la societat que desitja. De manera que aquest és el desafiament al qual s’enfronten les nacions del món. I Déu vulgui que aconseguim assumir-ho i conformar aquest gran moviment creatiu que busqui generar un canvi i transformar aquest passat fosc d’inhumanitat de l’home sobre l’home, en un futur brillant de justícia, pau i bona voluntat.

I permetin-me dir-los que el problema de la injustícia racial no es limita a cap nació en si mateixa. Ara sabem que es tracta d’un problema que s’estén a tot el món. I vostès saben molt bé, aquí a Londres, aquí a Anglaterra, que hi ha milers i milers de persones de color que estan migrant cap a aquí des de moltíssimes terres; des del Carib, des de Pakistan, des de l’Índia, des d’Àfrica. I tenen dret a venir a aquesta gran terra i tenen dret a esperar trobar justícia i democràcia en aquest país. I Anglaterra ha d’estar eternament alerta. Perquè si no, es crearà el mateix tipus de guetos que tenim als Harlems d’Estats Units. Sorgiran els mateixos problemes d’injustícia, els mateixos problemes de desigualtat a la feina. I per això els dic que el desafiament de cada ciutadà de bona voluntat d’aquesta nació és donar-ho tot per fer real la democràcia per a tota la gent, perquè tota la gent d’aquesta terra pugui viure junta, perquè tots els homes siguin capaços de viure junts com a germans.

Se sap que cada disciplina acadèmica té certes paraules que ràpidament es converteixen en estereotips i clixés. Cada disciplina acadèmica té el seu vocabulari tècnic. La psicologia moderna té una paraula que probablement s’estigui utilitzant ara més que qualsevol altra. És la paraula “inadaptat”. Vostès han escoltat aquesta paraula. És el crit d’alerta de la psicologia infantil moderna. I clar que tots volem estar ben adaptats a les nostres vides, volem evitar personalitats neuròtiques i esquizofrèniques. Però aquesta nit he de dir-los, amics, per anar acabant, que hi ha algunes coses del meu propi país i algunes coses del món, davant de les que m’enorgulleix ser un inadaptat i truco a tots els homes de bona voluntat a ser uns inadaptats davant aquestes coses, fins que la bona societat sigui real. Els he de dir honestament que no tinc cap intenció d’adaptar-me a la segregació, a la discriminació, al colonialisme ni a aquest tipus de forces. Els he de dir honestament que no tinc cap intenció d’adaptar-me a la intolerància religiosa. Els he de dir honestament que no tinc cap intenció d’adaptar-me a condicions econòmiques que roben les necessitats de molts per donar luxes a uns pocs. He de dir-los aquesta nit, que no tinc cap intenció d’adaptar-me a la bogeria del militarisme ni als efectes contraproduents de la violència física, ja que mentre hi hagi Sputniks i exploradors solcant l’espai exterior i míssils balístics teledirigits gravant autopistes de mort a l’estratosfera, cap país guanyarà les guerres. Ja no es tracta de triar entre la violència i la no violència; es tracta de triar entre la no violència o la no-existència. I l’alternativa al desarmament, l’alternativa a la suspensió progressiva de proves nuclears, l’alternativa a l’enfortiment de la ONU i, pel seu mitjà, el desarmament arreu del món, bé pot arribar a ser una civilització submergida en l’abisme de l’aniquilació . Tinguin per segur que mai vaig a adaptar-me a la bogeria del militarisme.

Veuran, molt possiblement el nostre món estigui necessitant en aquest moment una nova organització, l’Associació Internacional per a la Promoció de la Inadaptació Creativa … homes i dones … homes i dones que siguin tan inadaptats com el Profeta Amós, que enmig de les injustícies de la seva època va poder cridar paraules el ressò segueix sonant a través dels segles: “Corri el judici com les aigües i la justícia com impetuós rierol”; tan inadaptats com el difunt Abraham Lincoln, el gran president de la nostra nació que va tenir la capacitat de veure que els Estats Units no podia sobreviure sent meitat esclau i meitat lliure; tan inadaptats com Thomas Jefferson, que en una època increïblement adaptada a l’esclavitud, va poder registrar en les pàgines de la història paraules de proporcions còsmiques: “Sostenim que aquestes veritats són evidents en si mateixes: que tots els homes són creats iguals, que el seu creador els ha dotat de certs Drets inalienables, entre els quals estan la Vida, la Llibertat i la Cerca de Felicitat “; tan inadaptats com Jesús de Natzaret, que va saber dir als homes i dones del seu temps: “Qui a ferro mata, a ferro mor”. I a través de tals inadaptacions és que aconseguirem sortir de la llarga i ombrívola nit de la inhumanitat de l’home sobre l’home i arribar a l’alba lluminosa i brillant de la llibertat i la justícia.
Vull dir-los que segueixo creient que la humanitat estarà a l’altura de les circumstàncies. Malgrat aquest temps fosc, tot i les dificultats del present, malgrat aquesta època de tensió emocional en la qual els problemes del món són gegantins en la seva extensió i caòtics en el seu detall, segueixo tenint fe en el futur t segueixo creient que podem construir una societat fraternal i pacífica. Hi ha una cançó que cantem en el nostre moviment, que tantes vegades hem cantat presos de la mà d’un i altre costat dels barrots de la presó. Recordo moments en què hem estat en cel·les fetes per a 12 persones, en què acabàvem sent 15 o 20, i així i trobàvem la forma d’aixecar les nostres veus i cantar aquesta cançó. Ahir a la tarda vaig fer referència a ella en el meu prèdica a la Catedral de Sant Pau. “Venceremos. Vencerem. En el profund del meu cor, crec que vencerem”. I crec que d’alguna manera la humanitat vencerà i crec que les forces del mal seran derrotades. Crec això perquè Carlyle té raó: “Cap mentida viu per sempre”. Crec que vencerem perquè William Cullen Bryant té raó: “La veritat, aixafada a la terra, ressorgirà”. Crec que vencerem perquè James Russell Lowell té raó: “La Veritat sempre al patíbul, / la Injustícia sempre en el tron, / però aquell patíbul regula el futur, / I darrere del desconegut misteriós, Déu s’erigeix en l’ombra, vetllant allò que li pertany “.

Amb aquesta fe, serem capaços de fer a un costat els consells de la desesperança i fer nova llum en les fosques cambres del pessimisme. Amb aquesta fe, serem capaços de transformar aquesta elegia còsmica que penja sobre nosaltres en un salm creatiu de pau i fraternitat. Amb aquesta fe, serem capaços d’accelerar l’arribada del dia en què tots els nens de Déu -negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, hindús i musulmans, creients i ateus- podran unir les seves mans i cantar les paraules del vell espiritual negre: “lliures per fi! lliures per fi! Gràcies a Déu totpoderós, som lliures per fi!”

Tenim un camí molt llarg per recórrer per poder resoldre aquest problema, però gràcies a Déu, hem aconseguit molt. Hem recorregut un llarg camí. Vull acabar citant les paraules d’un vell predicador negre i esclau, la gramàtica i dicció no eren del tot correctes, però les paraules que pronunciava eren de gran profunditat simbòlica: “Senyor, no som el que volem ser. No som el que hauríem de ser . no som el que serem. Però, gràcies a Déu, no som el que érem “. Gràcies.

AMY GOODMAN : Aquest va ser el discurs del Dr. Martin Luther King Jr. a l’Església del Temple de Londres, el 7 de desembre de 1964. Tres dies més tard, rebria el Premi Nobel de la Pau a Oslo, Noruega. L’àudio d’aquest discurs va ser trobada recentment per Brian DeShazor, director de l’arxiu de Pacifica Radio. Per obtenir una còpia del programa d’avui i per saber com va ser que es va descobrir aquest enregistrament única de Luther King, visiten el nostre lloc web democracynow.org. El lloc de l’arxiu de Pacífica Ràdio és PacificaRadioArchives.org.

Traduït per Manuel Vargas i Esther Ortiz. Editat per Verónica Gelman i Democracy Now en Espanyol .

Dono el meu suport al manifest Espanyols per Catalunya

Compartidlo con todos vuestros contactos. Hay que darnos a conocer y que se sepa como pensamos.

Es posible que desde el resto del territorio español cueste de entender lo que está pasando en Cataluña. Ya no es sólo un tema sentimental, qué también, sino que estamos hablando de un tema de gestión. Para que nos entedamos: ‘la pela es la pela’. Yo quiero que la recaudación de mis impuestos quede aquí, en Cataluña, que es donde vivo, trabajo, produzco, cotizo y genero impuestos. Todos queremos lo mejor para nosotros, nuestros hijos y nietos. Es por ello que es de recibo que lo que aporto fiscalmente se refleje en el mismo territorio. Así lo quieren la casi totalidad de catalanes y/o españoles que viven en Cataluña. Cuesta dar el paso y aceptar que lo mejor es la independencia por ‘el que dirán’ o por ‘yo también me siento español y por ello no quiero la independencia’. Pues bien, acaso estamos hablando de como hay que sentirse? O bien, estamos hablando de un tema de gestión? Estamos hablando de lo segundo. Nadie, y digo nadie, puede decidir por otro como tieme que sentirse.  Estamos hablando de un cambio radical en nuestras vidas y por el futuro de las próximas generaciones. Hablamos de vivir en democracia, donde las leyes estarán para servir a las personas y no al revés. Esto es la auténtica democracia. Si los pueblos salen a la calle y piden a sus dirigentes que cambien las cosas, que cambien las reglas del juego, hay que hacerlo. No se puede prohibir a nadie evolucionar y avanzar. Conlleva también actualizar las reglas, porque los tiempos cambian. Esto es lo que se pretende y se quiere en Cataluña. Nadie obliga a renunciar al sentimiento español, ni siquiera se pide. Aqui no hay catalanes de primera y de segunda. Catalanes somos todos los que vivimos en Cataluña, y punto.
Si no recuerdo mal, Esperanza Aguirre pedía lo mismo para la Comunidad de Madrid. Es lo mismo que se pedía en el Estatut de Catalunya del 2006, el mismo trato que tienen en Pais Vasco y Navarra. Porqué no podiamos tener los Estados Unidos de España? Ahora es tarde para ello, no? Que van a hacer, aceptar el Estatut de Catalunya del 2006? Verdad que no?
Estamos destinados a cambiar las cosas. Es nuestra obligación. La Constitución Española no es la ley suprema que nos mandará a todos al infierno si la incumplimos. Porqué no va cambiarse? Porqué no es posible hacer otra? Facil: porque el PP y el PSOE quieren seguir viviendo de las prebendas de nuestra historia reciente y seguir robando y desmantelando el estado del bienestar.
En fin, que se sepa. Que somos muchos los independentistas que también nos sentimos españoles. Somos muchos que hemos cambiado de opinión y hemos evolucionado gracias a los ataques que se han hecho desde el govierno central. Nos están abriendo los ojos, cada día más.
El govierno del Sr. Rajoy es un fábrica de hacer independentistas, y el equipo del Sr. Sánchez lo mismo.