Iguals davant de la llei? I el bé comú? 

Iguals davant la llei

per Jofre Llombart 16/06/2017
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els Mossos d’Esquadra, que no tenen dret a tenir les dades de l’Europol sobre terroristes que sí tenen la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els 450 catalans aspirants a ser Mossos d’Esquadraque deixaran de ser-ho perquè el Ministeri d’Hisenda vol que la Generalitat en contracti 50 i no 500. 
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els bascos i els navarresos, que disposen d’un sistema fiscal propi i poden disposar dels diners recaptats per usar-los quan vulguin, com per exemple obrir una convocatòria d’oposicions a policia autonòmic.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els canaris, que paguen un IVA del 7% allà on la resta de ciutadans paguen un 21%.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els usuaris de Renfe de Catalunya, a on Foment ha invertit un 10% del previst davant del 110% de Cercanías Madrid.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys Florentino Pérez, que enlloc de pagar una indemnització per provocar terratrèmols cobra de l’administració pública per un projecte fallit.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els espanyols que van blanquejar diners gràcies a l’amnistia fiscal que la mateixa llei diu que és il·legal però no han hagut de pagar el que s’han estalviat aquest temps en impostos.
Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els universitaris andalusos, que si aproven un curs, els hi regalen el següent.
Tots els espanyols són iguals menys els extremenys, que si es canvien els mobles per mobles fabricats a Extremadura el govern extremeny li paga 200 euros.
On sí són iguals davant la llei tots els espanyols és amb la pobresa energètica perquè el Parlament de Catalunya va aprovar-ne una que impedia tallar l’aigua, el gas i la llum a les famílies pobres durant els mesos d’hivern. Però el TC la va tombar precisament perquè tots els espanyols han de ser iguals davant la llei. I això mateix amb els impostos per a pisos buits, per a centrals nuclears, la taxa per gran dipòsits bancaris o la prohibició del fracking.
Tots els espanyols són tan iguals davant la llei, que els catalans no poden votar sobre el futur polític de Catalunya però els catalans no poden votar si Euskadi pot tenir un sistema fiscal propi, Canàries un IVA propi i Andalusia uns beneficis universitaris propis. I quan Catalunya va votar una llei per encaixar a Espanya (Estatut), Espanya va inhabilitar la llei. I ara, malgrat els intents de fer entrar el referèndum per la via de la llei, aquest dret es nega apel·lant a la llei. Perquè en el fons tots els espanyols són iguals davant la llei. Concretament, la llei del més fort.
http://elmon.cat/opinio/22078/iguals-davant-la-llei

Si oblidem la història, es pot tornar a repetir 

A TODOS AQUELLOS QUE VINIERON DE ESPAÑA

Vamos a ver, compañero, compañera. ¿Quieres dejar de hablar por boca de Telecinco, de TV1, TV2, antena3, de la Razón, del País, etc.?

¿Quieres hablar desde tu propia experiencia personal? ¡Pero que me estas contando, mi alma! ¿Qué te sientes español? ¿Tú que has vivido en tus carnes la expulsión de tu querida España? Porque lo recuerdas, ¿no?, recuerdas que te expulsaron de tu tierra querida. Te expulsó el señorito, el cacique, el terrateniente que no te daba trabajo. Y en un acto de valor te viniste aquí. Y cuando cogiste el “sevillano” con tu maleta de cartón llena de ilusiones, ¿a dónde te dirigiste, mi vida? A Catalunya, a Barcelona, no dijiste me voy a España, dijiste me voy a Catalunya. Y aquí, después de trabajar duro estás dónde estás, con un proyecto de vida cumplido, un proyecto realizado en esta tierra, tu tierra. Y a pesar de ello, ¿eres capaz de decir que te sientes español? ¿Tu, que te has ganado el derecho de ser catalán? ¿Tu, que más que nadie sabes que es ser español? ¿Ser menospreciado en tu propia tierra por aquella casta que te expulsó? La casta española que ahora te quiere quitar lo que has construido con tanto esfuerzo. Tu casa, tus pensiones, tu dignidad. La casta que te quiere quitar a ti, a tus hijos y a tus nietos el derecho conquistado con tu esfuerzo, de ser catalán, de tener dos lenguas, de tener un futuro. Reacciona compañero, compañera. Reacciona y explícalo bien a tus hijos para impedir que sean manipulados. Solo tú sabes la verdad. No la escondas. Lucha por tu derecho a conservar lo conseguido. Lucha por la independencia de tu país, del país de tus nietos, de Catalunya. Comparte y difunde este mensaje.

Un poema 

*Hermoso Poema para quien tiene 50 años o más:*
MI ALMA TIENE PRISA

 

Conté mis años y descubrí que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora.

 

Me siento como aquel niño que ganó un paquete de dulces; los primeros los comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocos, comenzó a saborearlos profundamente.
Ya no tengo tiempo para reuniones interminables donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada.

 

Ya no tengo tiempo para soportar a personas absurdas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido.
Mi tiempo es escaso como para discutir títulos. Quiero la esencia, mi alma tiene prisa… Sin muchos dulces en el paquete…
Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca, con sus triunfos. Que no se considere electa antes de la hora. Que no huya de sus responsabilidades. Que defienda la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez.
Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.
Quiero rodearme de gente, que sepa tocar el corazón de las personas… Gente a quien los golpes duros de la vida, le enseñaron a crecer con toques suaves en el alma.
Sí…, tengo prisa…, tengo prisa por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar.
Pretendo no desperdiciar parte alguna de los dulces que me quedan… Estoy seguro que serán más exquisitos que los que hasta ahora he comido.
Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.
Tenemos dos vidas y la segunda comienza cuando te das cuenta que sólo tienes una.
Poema *’Golosinas’*,

Mario de Andrade

Brasil, 1893-1945.

Si te gusta pásalo 🌼🌷🌼🌺💝

El dia D de l’Autodeterminació de Catalunya

El President Carles Puigdemont, avui ho ha anunciat, tenim data i pregunta, en el marc de referèndum d’autodeterminació de Catalunya, serà el diumenge 1 d’octubre del 2017, i amb una pregunta clara i senzilla, Voleu que Catalunya sigui un Estat Independent en forma de República?, pregunta senzilla i pràctica, que fa callar la boca a aquells que tenien ànsia de repetir una mena de 9-N per a seguir fent la viu-viu.

I a partir d’ara ens toca defensar amb fermesa, arguments i contundència, que el marc de oportunitats de la República Catalana serà una finestra oberta a la Europa en reconstrucció, la cooperació en l’àmbit mediterrani, i per suposat teixir  un país normal des de la plena aplicació del principi de subsidiarietat com es recull a la Carta Europea de la Autonomia Local.

Tenim la oportunitat de presentar un model de país, inclusiu, democràtic, amb un Estat del Benestar sostenible, i compatible amb els valors de la Llibertat, responsabilitat, tolerància, justícia social i igualtat d’oportunitats.

Entenc que des del punt de vista ferroviari, Catalunya té reptes gruixuts, donada la accidentada orografia muntanyenca que patim, i que caldrà fer esforços encaminats per a fer útil el ferrocarril convencional, junt amb una bona xarxa d’altres transports públics convencionals, per tal de poder bastir unes bones xarxes reticulars -no pas radials- que suposin la cohesió encaminada cap a la Catalunya-Ciutat, de la qual ja ens parlaven els nostres avis i àvies.

La necessitat de traçar la doble via entre Manresa i Lleida, entre Montcada i Ripoll, bastir la nova línia entre Puigcerdà i La Seu d’Urgell, encarar la línia Sarrià-Castelldefels, fer viable la línia orbital ferroviària entre Vilanova i la Geltrú i Mataró. Tenim aquests reptes immediats, els quals sota la Administració Espanyola del “ordeno y mando” queden guardats a un calaix a la espera de temps millors en que puguin “governar” els satèl.lits de la Jet Set Barcelonina emparentada amb la casta del IBEX 35, cosa que ara no fan, degut a la manca de visió global planetària, en base a la cooperació, la solidaritat i la llibertat.

Belinda Carlisle ens canta “Live your live be free” és a dir Viu la vida lliure o Viu la teva vida sigui lliure, no renunciem a la compatibilitat entre les llibertats individuals i les llibertats col.lectives, per a realitzar el somni de tants i tantes que ens han precedit en la lluita per la llibertat nacional.

El repte és aquí, i això només ha fet que començar, cal actuar, dialogar i reprendre la nostra democràcia participativa i plena, estem en un repte colossal, il.lusionant i ple per a brindar el nostre esperit a la gent, de que la Independència de Catalunya és la oportunitat necessària per a contribuir a la humanitat i rebre solidàriament d’ella.

Recordar Jean Paul sartre 

En el seu llibre  “la república del silencio”, explica que a França, durant la ocupació nazi, mai havien estat tan lliures. Havien perdut tots els drets, el de parlar, se’la insultava i havien de callar. Les circumstàncies obligaren als francesos a viure sense fingiments i vels. ES sabia que l’exili, la captivitat i la mort no eren accidents. Deia Sartre: “La elecció que cadascun  feia de si mateix era autèntica, donat que la realitzava en presència de la mort i davant la crueltat de l’enemic  cadascú descobria la força de la seva llibertat.”. “La resistència fou aixi una democràcia veritable”.

Dic el que penso 

Bé, jo sempre he estat una persona vital, detallista i pensadora, i encara que estigui en la solteria per un període indeterminat, no deixo perdre ocasió de dir el que penso per a generar idees, tot adreçant – me a liberals, socialdemòcrates I socialistes de diversos tipus. Les meves conviccions de pensament les decideixo jo mateix, i no m’importa el que pensin determinades trames factiques. De vida en tinc una, posant el meu granet de sorra al servei de la humanitat, des de la perspectiva de la lluita per la independència de Catalunya i la democràcia plena. 

Tinc manca de parella estable. Però de cap manera admetre a una persona que vulgui variar el sentit de la meva vida, ni que tampoc visqui de la meva feina, de manera exclusiva. 

Avui en dia, hi han més dificultats per a les Dones, i no reflexionem prou sobre la gestió dels temps compartits, si volem valorar el gènere humà, hem de saber ser inclusius, per a acabar amb els malentesos i manies contra la igualtat d’oportunitats entre dones i homes. 
Gràcies per la lectura. 
Guillem.

Comunicació a la Secretaria General de la Organització de les Nacions Unides, encapçalada per el Grup d’Estudis Polítics, Comissió de la Dignitat i Sobirania i Justícia, presentada als Mitjans de Comunicació el 3 de Maig del 2017, a Barcelona

AL SECRETARI GENERAL DE LES NACIONS UNIDES

Palais des Nations Ch-1211 GENEVA, SWITZERLAND

 

Senyor PAU MISERACHS SALA, de nacionalitat Espanyola i Veïnatge Civil Català, a tenor del previst i disposat en l’article 14 del vigent Codi Civil Espanyol, nascut a Barcelona, amb DNI del Regne d’Espanya, amb Veïnatge Civil a Catalunya, i domicili a efectes de notificacions a la ciutat de Barcelona, , actuant com a President i representació legal de l’Associació GRUP D’ESTUDIS POLÍTICS, càrrec que acredito mitjançant còpia de la inscripció del nomenament en el registre d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, amb, amb domicili a Barcelona, adreça de correu electrònic pau.miserachs@grupdestudispolitics.cat , les entitats no governamentals que es mencionaran al peu d’aquest escrit que manifesten la seva adhesió al mateix: SOBIRANIA I JUSTÍCIA, COMISSIÓ DE LA DIGNITAT i les persones individuals que igualment subscriuen aquesta comunicació, totes elles de nacionalitat espanyola i veïnatge civil català.

COMPAREIXEM

I com millor procedeixi en dret internacional, formulem

COMUNICACIÓ

En base a les competències establertes en els articles 10, 12 i 62.2 de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945, i la formalitat establerta en la Resolució 5/1 de 18 de Juny de 2007 per violació dels propòsits continguts a l’article 1.2 de la Carta Fundacional de les Nacions Unides i dels Pactes Internacionals de Nova York i els tractats que es diran, que reconeixen el Dret a la LLIURE AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES PER A DETERMINAR LLIUREMENT EL SEU ESTATUT POLÍTIC, en base a la democràcia directa reconeguts a l’article 21.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en sol·licitud d’apertura d’expedient de verificació per a l’adopció de la corresponent RESOLUCIÓ per  l’Organisme que procedeixi, amb les recomanacions i mesures que es decideixin per vulneració per el Regne d’Espanya del dret del Poble Català a celebrar lliurement i amb totes les garanties un Referèndum vinculant per a la lliure determinació prevista en l’article 1.2 de la Carta Fundacional de les Nacions Unides feta a San Francisco el 26 de Juny de 1945, l’article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, l’article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Econòmics , Socials i Culturals de 1966 i els Tractats Internacional i Resolucions de l’Assemblea General i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que es diran en aquest escrit que reconeixen, sense limitacions, reserves ni exclusions el Dret a la lliure determinació del Pobles per a establir el seu Estatut Polític.

De Conformitat amb l’article 7.1 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya, el veïnatge administratiu que s’acredita, amb el Padró Municipal determina el veïnatge polític, i la condició política de català, i autoritza els signants, com a víctimes personals directes de la violació denunciada ja que, cadascun d’ells, com a catalans, ens veiem impedits personalment d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, que la pràctica i decisions polítiques de les Autoritats Espanyoles neguen al nostre Poble. Com a integrants del Poble Català, sense que l’esmentat Poble, li sigui permès la celebració d’un Referèndum d’Autodeterminació decisori, afecta directament a cadascun dels signants, donat que no existeix cap procediment per el que cadascú de nosaltres pugui aconseguir el reconeixement individual del Dret a l’Autodeterminació i de la Nacionalitat Política Catalana sense que es possibiliti l’exercici democràtic de l’esmentat Dret.

  1. L’ESTAT INTERESSAT és l’Estat Espanyol, actualment denominat REGNE D’ESPANYA, membre de les Nacions Unides des de la seva adhesió el 1955.

III. ESGOTAMENT DELS RECURSOS EN LA JURISDICCIÓ INTERNA DE L’ESTAT. Es troben esgotats tots els recursos de la jurisdicció interna, donat que les sentències dictades per el Tribunal Constitucional declarant inexistent la Nació Catalana en el 2010, inconstitucional, el Referèndum d’Autodeterminació en 2015 i 2017, són inapel·lables. És un fet públic i notori que el Parlament i el GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA han realitzat tota classe de peticions de diàleg al Govern de l’Estat Espanyol, segons es detalla en aquest escrit, les quals han estat rebutjades, negant-se el Govern del Regne d’Espanya i el Parlament Espanyol a reconèixer el Dret de Catalunya a celebrar un Referèndum d’Autodeterminació, situació que és pública i notòria.

D’ACORD amb quant s’ha dit, resulta intranscendent i injustificat exigir l’esgotament de la via jurisdiccional interna, respecte dels signants d’aquest escrit, per quan la denuncia que formalitzem es refereix a l’exercici de drets col·lectius del Poble Català, degudament exercitats per els representants polítics i democràtics de cadascuna de les persones físiques i jurídiques signatàries de la denuncia.

Entenem, addicionalment, que si l’Estat Espanyol, en fase de oposició a la denuncia, invocarà el principi del no esgotament de la via jurisdiccional interna, pronunciaments semblants als que aquí s’efectuaran; pronunciaments que, entenem que deurien formular-se en sentit contrari als que ja s’han pronunciat els més alts tribunals espanyols, en raó de les actuacions dutes a terme per les Institucions representativa i polítiques catalanes a les que hem fet referència en paràgrafs anteriors, el que eventualment trencaria la coherència del sistema judicial espanyol. Davant la improbabilitat absoluta de que tal situació arribés a produir-se, és per el que entenem que, respecte dels segments de la present denuncia s’ha esgotat, amb ample marge de suficiència, qualsevol tipus de tramitació en el dret intern espanyol.

Les violacions dels drets a la lliure determinació del poble Català consisteixen així en prohibir i impedir el Regne d’Espanya, mitjançant sentències del Tribunal Constitucional que es relacionen en aquest escrit i persecució judicial criminal dels seus Càrrecs representatius que debaten en Seu Parlamentària i promouen la celebració mitjançant sufragi universal en territori català, lliure, amb totes les garanties, i per tant en forma de democràcia directa, també per a determinar per aquesta via democràtica conforme a l’establert a l’article 15 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, la nacionalitat dels catalans, actualment espanyola, per ordre judicial, segons sentència del Tribunal Constitucional de 27 de juny de 2010 que negà l’existència de la Nació Catalana.

IV.- FETS OBJECTE D’AQUESTA COMUNICACIÓ

  1. CATALUNYA ESTAT INDEPENDENT ANTERIOR AL REGNE D’ESPANYA

 

1.1.- Catalunya és un Poble que es va originar com Estat Independent en el segle X, assentat en un territori situat entre el Regne d’Aragó, els Califats Àrabs del centre i sud de la península ibèrica, el posterior Regne de Castella originat al nord de la Península, i el Regne de França.

 

1.2.- La Independència de Catalunya fou reconeguda per el Regne de França en el 1014, mitjançant Pacte i manera amistosa, adquirint així Catalunya la seva pròpia personalitat jurídica i política, i el dret a l’exercici de la seva sobirania nacional com a Poble Lliure. Catalunya és un Estat anterior i independent del Regne de Castella, que quedà constituït en 1497 en el Pacte de Tordesillas, sense la participació de Catalunya.

 

1.3.- L’Estat medieval català es va governar per les seves pròpies institucions, destacant la Generalitat creada al 1359 com a òrgan de govern permanent no dependent de la Corona, amb el seu propi Dret Públic creat per les Corts Generals Catalanes amb el Rei, en base al pacte i la equitat, amb un règim confederal amb tots els territoris que formaven Catalunya i unes Corts Generals a les que es sotmetien el Rei i el Govern.

 

2.- CATALUNYA ESTAT CONSTITUCIONAL A DIFERÈNCIA DE CASTELLA

 

2.1.- Catalunya, amb 130 Presidents en la seva història de tradició democràtica, fou la nació que primer incorporà el constitucionalisme, amb l’anomenat “Codi dels Usatges” com a carta constitucional, amb un dret per tant, avançat i insòlit per als temps medievals que salvaguardava les llibertats essencials. El dret de Catalunya diferia així essencialment del de Castella, establert sota un règim de monarquia absoluta. A Catalunya, en canvi, es convertia en formules legals en profit de la cosa pública com a expressió del dret, no el dret com a expressió de la Llei.

 

2.2.- Castella, ampliada amb un territori obtingut mitjançant la ocupació per la força militar del territori dels pobles àrabs assentats en el centre i sud de la península ibèrica, i la posterior conquesta d’Amèrica, va mantenir el règim de govern absolutista, segons és de veure en les compilacions legals dictades per a la uniformitat jurídica del Regne: “Ley de Partidas, de 1252/1284”, “Nueva recopilación” feta al 1567, i la “Novísima Recopilación” de 1805, trencant així el nou Regne d’Espanya l’ordre constitucional basat en la Independència dels Estats de la Monarquia Hispànica dels Austres.

 

Els anteriors fets consten relatats en els llibres de història de Catalunya i en els estudis del Catedràtic de Dret de les Universitats de Sevilla i Madrid, Senyor Francisco Elías de Tejada.

 

3.- OCUPACIÓ MILITAR I ANNEXIÓ PER LA FORÇA DE CATALUNYA PER CASTELLA.

 

3.1.- Catalunya fou militarment ocupada i annexionada a Espanya en el segle XVIII, en ocasió de la guerra de successió a la Corona d’Espanya que enfrontà en el territori català les Cases dels Borbons i dels Austries en un conflicte bel.lic iniciat al 1702 i culminat el 11 de setembre de 1714, amb l’assalt i ocupació de la ciutat de Barcelona, per les forces militars de la coalició franco espanyola.

 

3.2.- La ocupació i annexió per la força, i posterior repressió exercida sobre els catalans, es va produir per part d’Espanya en obert incompliment de l’article XIII del Tractat de Pau i Amistat de Utrecht, celebrat entre Espanya i Gran Bretanya el 13 d’abril del 1713, amb la finalitat de acabar la confrontació bèl·lica entre les monarquies europees per el Tron d’Espanya anomenat Rei Catòlic a respectar possessions i privilegis dels catalans, l’amnistia dels fets executats durant la guerra i el seu perpetu oblit, concedint-lis els mateixos privilegis que a les dues Castelles.

 

3.3.- Les Institucions de Catalunya foren anul·lades després de la ocupació militar de Barcelona el 11 de setembre del 1714, i per el Decret de Nova Planta promulgat per el Rei d’Espanya Felip V el 16 de gener del 1716, que prohibí la llengua i cultura catalanes, i quedant sotmesa a la organització econòmica mitjançant forts impostos a les lleis i dictats dels militars i funcionaris de l’ocupant que van colonitzar el territori. Aquest Decret imperatiu i de domini mai ha estat derogat. Però els catalans mai van renunciar al seu dret natural a la independència i a governar-se per les seves pròpies lleis.

 

 

 

4.- RECONEIXEMENT EN 1932 I EN 1998 DEL DRET DE CATALUNYA A L’AUTODETERMINACIÓ.

 

4.1.- Aquesta situació històrica de domini espanyol a Catalunya, destructor dels ideals de llibertat i tolerància del poble català, es va mantenir en els segles posteriors, fins a la proclamació de la Segona República Espanyola en 14 d’abril del 1931, que aprovà en 1932 un Estatut d’Autonomia de Catalunya, reconeixent les seves institucions i la Llengua Catalana, fins a aquella data il·legals, conforme al mencionat Decret de Nova Planta, norma, que per cert, mai ha estat expressament derogada en el Dret Intern Espanyol.

 

4.2.- El Parlament de Catalunya aprovà el Primer d’octubre de 1998, any commemoratiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 (Res. 217), una Resolució sobre “el dret al referèndum de lliure determinació com a Poble en pau, democràcia i solidaritat” que no fou recorreguda per el Govern Espanyol davant del Tribunal Constitucional. Tal declaració consta en les Actes de les sessions parlamentàries del Parlament de Catalunya.

 

5.- REBELIÓ MILITAR CONTRA LA REPÚBLICA I DICTADURA 1939/1975

 

5.1.- El reconeixement de la República Espanyola, de les institucions d’autogovern de Catalunya recuperades amb la promulgació del referit Estatut d’Autonomia de 1932, patí la seva anul·lació per llei dictada per el General Francisco Franco el 5 d’abril de 1938, després de la nova ocupació militar de Catalunya i victòria nacional en la guerra civil 1936/1939.

 

5.2.- Aquest alçament fou justificat per el General Francisco Franco com a creuada contra el desordre i el comunisme existent, fundant un Nou Estat totalitari Espanyol, sense sufragi universal, al·legant en informe de l’Institut d’Estudis Polítics el 1956, que “el alzamiento militar que puso fin a la II República no puede ser calificado como una rebelión contra un estado de Derecho legítimo en su origen y ejercicio por ser un legítimo derecho de defensa ejercido por las fuerzas sociales no comprometidas con la conspiración revolucionaria que tiránicamente retenía y usurpaba el poder”. Designà a efectes probatoris dits informes que consten a la seu de la Comissió Internacional de Juristes.

 

5.3.- L’alçament militar comès per els militars el 17 de juliol de 1936, com a acte hostil i amb violència contra la República Democràtica legalment existent a Espanya, promovent una guerra civil, infringia, a més, el Codi Penal Espanyol de 1928 que declarava tal fet com a delicte de rebel·lió contra l’ordre públic en els seus articles 283 a 285. Tal qualificació penal de l’alçament militar com a fet delictiu consta en el Tractat de Dret Penal conforme al Codi Penal de 1928, de l’il·lustre Catedràtic Senyor Luís Jiménez de Azúa editat a Madrid, en 1929 per la Editorial Reus.

 

5.4.- La dictadura instaurada el 1939 es perllongà fins al traspàs del General Franco el 22 de novembre de 1975, fet que convertí en nou Cap d’Estat al Princep Juan Carlos de Borbón y Borbón, amb les mateixes atribucions  que el Cap de l’Estat mort que ostentà i va retenir el poder absolut de l’Estat Espanyol fins a la seva mort. La proclamació del Princep Juan Carlos de Borbón y Borbón com a Rei, es va produir per aplicació de la Llei de Successió a la prefectura de l’Estat a títol de Rei, proposada per el propi General Franco el 23 de Desembre del 1969, (Llei 62/1969 de 22 de juliol, BOE 175 de 23 de juliol de 1969).

 

6.- REFORMA POLÍTICA I DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA AMB SUFRAGI UNIVERSAL.

 

6.1.- El nou Monarca, nomenà el 3 de juliol de 1976 President del Govern a Adolfo Suárez, Secretari General del Movimiento Nacional, procedent per tant del règim anterior, per a disposar la evolució del règim exclusivament  a una democràcia representativa, mitjançant la reforma de les lleis polítiques, sense modificar essencialment els principis polítics bàsics de la legislació anterior. El nou President del Govern, va obtenir dels mateixos col·laboradors de la dictadura la aprovació de la Llei per a la Reforma Política de 1976 (BOE a 1976-23788) que, després d’aprovació en referèndum es va convertir en Llei Fonamental de l’Estat 1/77, de 4 de gener de 1977 (BOE 5.1.1977).

 

6.2.- La promulgació de la Constitució de 27 de desembre 1978 (BOE de 29 de Desembre 1978 A-1978-31229) i el previ restabliment provisional de la Generalitat Republicana de Catalunya mitjançant Reial Decret de 29 de Setembre de 1977 (BOE de 5.10.1977), amb la devolució a Catalunya de l’autonomia regional limitada a les competències escrites en la Constitució de 1978, sense reconèixer-lo com a subjecte de sobirania política, van canviar les perspectives d’un reconeixement ràpid del Dret a l’Autodeterminació que des de 1977 era reclamat massivament a Catalunya. Fem notar, novament, que l’esmentada Constitució de 1978, no deroga expressament el Decret de Nova Planta de 1716, fet que suposa en la pràctica, que la “Reforma Política de 1978” segueix sense reconèixer explícitament els drets nacionals, polítics i civils, que l’esmentat Decret Absolutista segava d’arrel.

 

7.- CONFLICTE CATALUNYA ESPANYA.

 

7.1.- Els fets posteriors dels successius Governs del Regne d’Espanya, en relació al Poble Català i la seva legislació pública, han consistit, entre d’altres mesures, en la impugnació com a anticonstitucional davant del Tribunal Constitucional, del Nou Estatut d’Autonomia aprovat per el Poble Català en referèndum celebrat en 2006, dictant l’esmentat Tribunal el 27 de juny de 2010 la sentència 31/2010 que negà que Catalunya és una Nació, declarant que la Constitució només reconeix la Nació Espanyola com a Pàtria comuna i indivisible de tots els Espanyols (art 2 Constitució 1978), limitant a més les competències autonòmiques, tota la qual cosa desencadenà el conflicte que ha conduit les relacions entre Catalunya i Espanya a una situació conflictiva i de manca de diàleg polític.

 

7.2.- El fet de que en el redactat de l’article 2 de la Constitució de 1978 estigués inclosa l’expressió de “nacionalitats històriques”, segons l’esmentat per el Tribunal Constitucional en la seva sentència de 2010 citada, es descobreix que no inclou per tant a Catalunya 32 anys després de la seva entrada en vigor.

 

7.3.- El Govern Espanyol entén que el conflicte només es pot resoldre com actualment executa des del Poder de l’Estat per l’aplicació estricta i literal de les seves lleis positives contra els càrrecs públics electes catalans, via decidida per l’actual Govern, prohibint i impedint inflexiblement la celebració de un Referèndum de lliure determinació del Poble Català proposat per el Govern de Catalunya i reclamat per el Poble Català, vinculant, amb totes les garanties, amb Observadors Internacionals, mitjançant sufragi universal, de lliure, igual, directe i secret.

 

8.- REIVINDICACIÓ POPULAR PERMANENT DEL DRET A DECIDIR I RECUPERAR L’ESTAT CATALÀ EN UN REFRÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ A CATALUNYA.

 

8.1.- El Poble de Catalunya, és públic i notori inclús a nivell internacional que s’ha manifestat massivament en diverses ocasions, en manifestacions pacífiques i sense incidents, des de juliol 2010 en favor de la independència i recuperar l’Estat Català. En les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya celebrades el 27 de setembre del 2015, van obtenir la majoria d’escons els partits partidaris de la independència d’Espanya, per així recuperar l’Estat Català i les seves llibertats nacionals, amb un mandat clar per a la proclamació de la Independència de Catalunya, d’aconseguir-se les majories suficients, la qual cosa ha derivat  en la proposta de la celebració d’un referèndum vinculant per a la lliure determinació de  la voluntat del poble català sobre el seu futur polític, a l’haver-se aconseguit en dites eleccions una majoria parlamentària suficient, però no poder-se constatar  una majoria de vots, a l’haver-se presentat en les esmentades eleccions, opcions polítiques, que no determinaven clarament la seva posició respecte del procés d’autodeterminació.

 

8.2.- El mateix Tribunal Constitucional declarava en el 2015 la inconstitucionalitat de la llei catalana sobre consultes de 26 de setembre del 2014 (BOE A-20112743), després de la seva suspensió per recurs del Govern del Regne d’Espanya per suposada inconstitucionalitat, intentant impedir la celebració de la consulta no vinculant, convocada per el Govern Català per al 9 de novembre del 2014.

 

8.3.- Així mateix s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional en contra del dret al referèndum d’autodeterminació en diverses resolucions posteriors, sent la última de data de 14 de Febrer del 2017 anul·lant l’acord del Parlament de Catalunya de 6 d’octubre del 2016 per el que s’instava al Govern Català per a celebrar un referèndum sobre la independència abans del Setembre del 2017, tant si es produïa acord amb el Regne d’Espanya com si no es produïa aquest acord.

 

8.4.- Finalment el Govern del Regne d’Espanya ha decidit impugnar davant del Tribunal Constitucional en data de 31 de març del 2017 els pressupostos de la Generalitat Catalana que inclouen una partida per a la celebració de la consulta, decidint la suspensió de la partida destinada a la consulta el 4 d’abril del 2017.

 

8.5.- Anteriorment s’havia aguditzat el conflicte després de l’aprovació per el Parlament de Catalunya el 16 de gener del 2014, la resolució 479/X per la que s’acordava presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats una proposició de Llei Orgànica de delegació a la Generalitat de Catalunya de la competència per a autoritzar, convocar i celebrar una consulta popular no vinculant el 9 de novembre del 2014, sobre el futur polític de Catalunya. La proposta fou rebutjada fou rebutjada en sessió parlamentària del 8 d’abril del 2014, denegant-se la iniciativa del Parlament de Catalunya que sol·licitava la cessió de la competència per a convocar-la.

 

9.- EL PRINCIPI DE LA INDISOLUBLE UNITAT D’ESPANYA I LA SOBIRANIA NACIONAL DE TOT EL POBLE ESPANYOL, ELS ARGUMENTS ESGRIMITS PER EL GOVERN DEL REGNE D’ESPANYA PER A PROHIBIR I IMPEDIR EL REFERÈNDUM A CATALUNYA.

 

9.1.- El fonament essencial de tota prohibició del referèndum radica per tant en el principi constitucional de la unitat d’Espanya considerat com intocable per el Tribunal Constitucional, doctrina que reitera les sentències que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los Españoles”, i igualment que “la soberanía nacional reside en el pueblo español del que emanan los poderes del Estado”, a més de ser la convocatòria de un “referéndum competencia exclusiva del Estado” segons disposen els articles 2, 1.2 i 149.1.32 de la constitució.

 

9.2.- La Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978 (BOE 311.1, de 29 de desembre del 1978) va transposar d’aquesta manera el text, sense donar cap explicació als ciutadans, principis extrets de les lleis de la dictadura del general Franco. La Unitat forçosa figurava com a apartat primer en la “Ley de Principios del Movimiento Nacional” del 17 de maig del 1958, incorporant així legalment com a ideal que donà vida a la anomenada creuada, el principi de partit únic Falange Española, de Espanya com a “Unidad de destino en lo universal” que incorporà en la llei el nou Estat proper al nazisme, sorgit de la Guerra Civil Espanyola 1936/1939.

 

9.3.- El principi de la Unitat d’Espanya de l’article 2 de la Constitució del 1978, també constava en els articles 2 i 3 de la llei Orgànica de l’Estat de 10 de gener de 1967 (BOE A 1967-5) a la hora d’establir que “la sobirania nacional és una i indivisible sense que sigui susceptible de delegació ni cessió”, afegint que “el fi de l’Estat és la defensa de la unitat entre homes i entre les terres d’Espanya, com també el manteniment de la integritat de la Nació”.

 

9.3. BIS.- La redacció del referit article 2 de la Constitució de 1978 nio fou obra dels Diputats designats Ponents, sinó que es tracta d’un text imposat per forces extraparlamentàries als representants legítims de la voluntat popular, tal reconeixia el Diputat Ponent Senyor Jordi Solé Tura en el seu llibre “Nacionalidades y Nacionalismos en España” publicat per Alianza Editorial a Madrid el 1985. És evident que la reproducció de les lleis de la dictadura a la nova legislació arrastraven amb el text transposat el règim que governaven.

 

9.4.- La anterior Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat de 26 de juliol del 1941, havia declarat en el seu article 1 a Espanya com a unitat política constituïda en Regne, expressió així mateix de l’actual Govern Espanyol, a pesar de que la Constitució no menciona ni defineix el Regne d’Espanya, sinó tan sols la forma política de l’Estat com la Monarquia Parlamentària. La conversió doncs d’Espanya en Regne i la denominació actual de Regne d’Espanya procedeixen de la legislació de l’època del règim franquista.

 

9.5.- El plantejament del Tribunal Constitucional espanyol sobre la legislació aplicable a aquest conflicte Espanya Catalunya, refereix estrictament el redactat literal de la Constitució, sense considerar la obligada interpretació equitativa i flexible de l’aplicació de l’ordre jurídic internacional en les seves resolucions.

 

10.- VULNERACIÓ FLAGRANT PER EL REGNE D’ESPANYA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DEL DRET INTERNACIONAL QUE LEGITIMA EL DRET A UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ SENSE LIMITACIONS NI EXCLUSIONS.

 

10.1.- L’article 96.1 de la Constitució de 1978 estableix que “els tractats internacionals vàlidament celebrats , una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern, …., d’acord amb les normes generals del dret internacional”

 

10.2.- Per altra part l’article 23 de la mateixa constitució estableix que “els ciutadans tenen dret a participar en els afers públics, directament o mitjançant per representants lliurement escollits en eleccions periòdiques per sufragi universal”, trobant-se obligats els poders públics, segons el que disposen en els articles 9.1 i 9.3, a complir la constitució i la resta de l’ordenament jurídic, garantitzant la Constitució, el principi de legalitat, la seguretat jurídica i la interdicció d’arbitrarietats dels poders públics.

 

10.3.- La Constitució Espanyola reconeix per tant el dret de tota persona a participar en el govern del seu país directament, doncs la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat, preceptes legals que defineixen la democràcia directa, a l’igual que consta a l’article 21.1 de la Declaració Universal de Drets Humans integrada com a element interpretatiu a l’article 10 de la Constitució Espanyola de 1978.

 

10.4.- És per consegüent jurídicament admissible així posar en dubte la validesa jurídica i la no adequació a l’ordenament jurídic internacional de la posició oficial de l’Estat denegatòria de la Consulta a Catalunya del congrés dels Diputats de 8 d’abril de 2014, a l’igual que la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional de 27 de juny del 2010 negant el fet nacional català i les dictades al 2014 contràries a la consulta i posteriorment citades en aquest escrit.

 

10.5.- Entre les Resolucions del Tribunal Constitucional que han tractat el tema del referèndum es troben les sentències 42/2014, 31/2015, 32/2015, 138/2015 i 259/2015, que revelen que l’Estat Espanyol no reconeix ni aplica el prevalent dret internacional en base al previst en els articles 5.1 i 7.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 6/1985, de 1 de juliol (BOE 2 de Juliol de 1985), restrictius a l’aplicació del dret internacional, per quan sotmeten l’aplicació de les lleis per els tribunals a la interpretació continguda en les resolucions del Tribunal Constitucional, convertint així la Constitució en la norma suprema de tot l’ordenament jurídic espanyol, amb total despreci al dret internacional i el de les Nacions Unides en particular.

 

10.6.- Amb l’objectiu directe d’impedir el referèndum català, el Govern d’Espanya procedí a la reforma de la Llei Orgànica 21/1979 de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional, mitjançant la llei orgànica 15/2015, de 16 d’octubre (BOE A-2015-11160) per a l’execució de les seves resolucions. Aquesta modificació legal obrí la porta al tracte penal per desobediència i/o prevaricació contra els càrrecs electes de Catalunya que contravinguessin o desobeeixin l’acordat per l’esmentat Tribunal.

 

10.7.- Aquesta aplicació, com així ha succeït en la interpretació de la celebració de la Consulta Popular no vinculant, organitzada a Catalunya, en base a la Llei Catalana de Consultes no vinculants 10/2014, de 26 de setembre (DOGC 27.09.2014-6715) aprovada per el Parlament de Catalunya. La consulta es va celebrar en forma festiva el 9 de novembre del 2014, en forma pacífica com a expressió democràtica i exercici de la lliure opinió política per 40.000 ciutadans voluntaris que, amb la participació de més de dos milions de votants, en una jornada d’exercici voluntari de la llibertat d’expressió, mitjançant dipositar el vot en urnes, a pesar de la campanya de boicot i amenaces del Govern del Regne d’Espanya, oferí un resultat clarament favorable a la desvinculació de Catalunya del Regne d’Espanya.

 

10.8.- Dita Consulta que no va tenir altre valor per consegüent, que el de conèixer la opinió del poble, sense que es pogués considerar una consulta il·legal conforme a l’article 149 de la Constitució, per no tractar-se d’un referèndum en les modalitats previstes en la mateixa constitució en els articles 151, 152, 167 i 168 ni per suposat infringir la Llei 2/1980 de regulació de les distintes modalitats de referèndum de 20 de febrer (BOE 23 de gener de 1980) doncs aquesta llei no impedeix ni prohibeix consulta popular de opinió no vinculant que no exigeix consulta popular per via de referèndum (art. 92) i la mateixa llei en el seu article 5, no impedeix que la consulta no vinculant es limiti a una circumscripció electoral. A pesar d’això, i a la vista de la massiva participació popular en la mateixa, el Govern Espanyol ha iniciat i la institució judicial culminat, en sentències que suposen la inhabilitació política del qui fou President Electe de la Generalitat de Catalunya i tres dels seus Consellers, per suposat desacatament a resolucions prèvies del TCE en sentit contrari; resolucions sigui dit de pas per a aclarir el sentit de l’actuació de la jurisdicció espanyola, que no s’atenen en absolut als requisits i fonaments que fins a la data ha vingut exigint el Tribunal Suprem Espanyol per a sancionar el delicte de desobediència administrativa.

 

10.9.- El Referèndum d’Autodeterminació, com a dret irrenunciable en l’ordre internacional, sent un dels propòsits fundacionals de les Nacions Unides, és precisament el previst en la resolució 2625 de l’Assembla general de les Nacions Unides celebrada el 24 d’octubre del 1970, l’article 1.2 de la Carta Fundacional de les Nacions Unides feta a San Francisco el 1945, l’article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nova York, Resolució 2200 A, de 16 de desembre de 1966 (BOE 30 d’abril del 1977), i els articles 1.1 i 2.1 del Pacte Internacional de Drets Econòmics , Socials i Culturals fet així mateix a Nova York el 19 de desembre de 1966 (BOE de 30 d’abril de 1977).

 

10.10.- El referèndum d’autodeterminació no consta regulat ni la legislació espanyola, si bé no es troba exclosa la seva celebració per el que disposa l’article 9.2 de la constitució que declara ser competència dels poders públics facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, trobant-se admesa a la pròpia constitució la cessió de competències a tal efecte.

 

10.11.- El plantejament contrari a l’exercici d’aquest dret seguit per el Govern del Regne d’Espanya, negat a tot diàleg polític, vulnera el dret fonamental al Referèndum d’Autodeterminació dels pobles per a determinar lliurement el seu estatut polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, sense excepcions, limitacions ni exclusions es fonamenta en la mencionada legislació espanyola que integra una transposició dels principis i postulats legals de la dictadura a la legislació actual. Aquesta afirmació queda corroborada per la doctrina de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 28/1982, de 26 de maig de 1982, que negava validesa alguna al dret anterior derogat o anul·lat amb motiu de la guerra civil 1936/1939. Negat l’esmentat Dret d’Autodeterminació al Poble Català, en el seu conjunt, és evident, que també es nega a cadascun dels signants d’aquest escrit de denuncia, com a integrants políticament del Poble Català (Article 7.1 a, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 19 de juny del 2006, Llei Orgànica 6/2006, publicada en el BOE de 20 de juliol de 2006).

 

10.12.- L’acció judicial aplicant el criteri de desobediència a les resolucions del Tribunal Constitucional obrí procediment criminal contra el Molt Honorable ex President de la Generalitat Senyor Artur Mas i Gavarró i les Honorables Conselleres del seu Govern Senyores Joana Ortega i Alemany i Irene Rigau Oliver que resultaren condemnades en sentència de data 13 de març de 2017, per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a una pena de inhabilitació  per ostentar càrrecs públics. El diputat inhabilitat per sentència condemnatòria del Tribunal Suprem de data 22 de març de 2017, Excel·lentíssim Senyor Francesc Homs i Molist, resultà així mateix condemnat per el mateix delicte de desobediència a la pena de inhabilitació per a càrrec públic i expulsat del Congrés dels Diputats en data de 29 de març de 2017, en compliment de l’ordre d’execució de la sentència.

 

10.13.- La Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya Senyora Carme Forcadell i Lluís, i quatre membres més de la Mesa del Parlament de Catalunya s’enfronten actualment a un procediment criminal davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per el mateix delicte de desobediència al que s’afegeix presumpta prevaricació, per haver permès el debat parlamentari del Referèndum en seu parlamentària després de la prohibició dictada per el Tribunal Constitucional.

 

10.14.- De l’anterior incriminació únicament va restar exclòs el Diputat Senyor Joan Josep Nuet Pujals, Secretari General de Comunistes de Catalunya, a pesar de ser la seva actuació la mateixa que la dels demès membres de la Mesa del Parlament de Catalunya, fet demostratiu del caràcter ideològic i repressiu de l’actuació de la Fiscalia de l’Estat Espanyol.

 

11.- MOBILITZACIÓ DEL POBLE DE CATALUNYA PER A RECOBRAR L’ESTAT CATALÀ MITJANÇANT LA CEL.LEBRACIÓ D’UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ D’ACORD AMB EL DRET INTERNACIONAL.

 

11.1.- El Poble de Catalunya, en les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades en el 27 de setembre del 2015, conforme queda dit més amunt, va donar mandat a una majoria de diputats escollits i al Govern de la Generalitat de Catalunya resultant, per a convocar la celebració d’un referèndum per a l’autodeterminació del poble català, vinculant, amb totes les garanties, amb sufragi universal lliure, amb Observadors Internacionals, al que entén té dret. El Poble Català fa cinc anys que es mobilitza massiva i pacíficament en demostració de la seva voluntat irrompible a la Independència del Regne d’Espanya davant del persistent menyspreu, repressió judicial i maltractament de l’Estat contra els drets polítics, econòmics, socials i culturals de Catalunya i la seva negativa a reconèixer el dret natural a la independència de la minoria nacional catalana.

 

11.2.- El Govern del Regne d’Espanya que nega tot diàleg sobre el Referèndum Català, vulnerant la separació de poders, interposa el dret positiu espanyol a l’internacional, desatentament de el dret internacional que reconeix la legitimitat del referèndum que és considerat “mètode fiable per a sondejar la opinió pública i evitar un consentiment artificial a fi de garantir l’autenticitat de la expressió de la voluntat pública en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força” tal com consta en l’informe presentat per l’expert internacional manat Senyor Alfred de Zayas el 2014 a la Assemblea General de les Nacions Unides (ref. A/69/272 paràgraf 73).

 

11.3.- El Dret Internacional només exigeix per tant que el Poble pugui expressar-se lliurement i de manera genuïna, criteri seguit per a la celebració dels Referèndums a les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània), com també a Txèquia i Eslovàquia, Bangladesh, Eritrea i Sudan del Sud, amb o sense consentiment previ de l’Estat predecessor, sense que això suposi un obstacle per al seu reconeixement.

 

11.4.- En la seva reivindicació controvertida pel Regne d’Espanya, Catalunya segueix els mateixos principis i propòsits continguts a la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, reconeixent el dret a la segregació territorial i a la independència d’un poble, que ha estat la base de les posteriors declaracions de Drets Humans en 1791, 1948, 1950 i 2001.

 

12.- TRANGRESSIÓ PER EL GOVERN DEL REGNE D’ESPANYA DE LA PREVALENÇA DEL DRET INTERNACIONAL SOBRE EL NACIONAL I DELS PRINCIPIS I VALORS DEMOCRÀTICS.

 

12.1.- De l’actuació relatada en aquest escrit es desprèn clarament que el Govern d’Espanya i els Tribunals de Justícia, mitjançant adopció  de mesures unilaterals contràries al Dret Internacional, emprant solucions de caràcter repressiu, transgredeix flagrantment el disposat en els Tractats Internacionals que reconeixen el dret a la lliure determinació dels pobles, com també en resolució 2625 de l’Assemblea General de les Nacions Unides de 24 d’octubre del 1970, Acta Final de la Conferència OSCE de juliol 1975, Declaració i Programa d’acció de la Conferència de Drets Humans de Viena de 25 de juny de 1993 (Resolució 48121 Assembla General de 14 de Febrer 1994), i Resolució 49/213 de 17 de Febrer 1995 entre d’altres.

 

13.- LEGITIMITAT I RECONEIXEMENT JURÍDIC DEL DRET D’ACCÉS DELS POBLES A LA INDEPENDÈNCIA.-

 

13.1.- L’accés d’un Poble a la Independència de l’Estat predecessor mitjançant la celebració d’un Referèndum és perfectament admissible en base a l’obligació de prestar atenció a la voluntat dels Pobles lliurement determinada. D’aquesta manera, el 22 de maig de 2006 es va celebrar un Referèndum a MONTENEGRO per a decidir si es mantenia dins de l’Estat de SÈRBIA, sent el vot favorable a la independència pacífica que fou proclamada el 3 de juny de 2008, obtenint així el nou Estat la seva personalitat jurídica.

 

13.2.- També per la via pacífica i democràtica, com pretén Catalunya, mitjançant un referèndum no acordat amb l’Estat, es va produir el naixement i accés a la independència d’altres pobles que no pertanyien a la categoria de pobles colonitzats.

 

13.3.- El Dret Internacional no clarificà amb exactitud literal quin era el mètode apropiat per a independitzar-se com tampoc si es podia realitzar unilateralment. Només s’exigia que el Poble es pogués expressar lliurement i de manera genuïna. En base a aquests criteris les tres Repúbliques Bàltiques Estònia, Letònia i Lituània van celebrar referèndum sobre la independència, amb resultat afirmatiu, la qual cosa va permetre proclamar la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).

 

13.4.- Aquests Referèndums comptaven amb la oposició frontal de la extinta Unió Soviètica, inclús amb violència, que intentava com ara el Regne d’Espanya, impulsar un Referèndum a tota la Unió al·legant la indivisibilitat de la sobirania nacional.

 

13.5.- Els Estats de Txèquia i Eslovàquia accediren igualment a la Independència després de la separació de l’Estat de Txecoslovàquia de la URSS el 2 de juny de 1992.

 

13.6.- També es van separar dels seus anteriors Estats, sense consentiment previ i els hi fou reconeguda personalitat jurídica internacional els territoris de Bangladesh, de Pakistan, en 1971, Eritrea d’Etiòpia el 1991, i Sudan del Sud, de Sudan en el 2011, sense que això fos un obstacle per al seu reconeixement.

 

13.7.- Altres pobles accediren a la independència com la ex Iugoslàvia, mitjançant l’aplicació de les directrius de 16 de desembre de 1991, establertes per la Comissió Europea, acordant el Dret a l’Autodeterminació, adherint-se la CEE, avui Unió Europea, als principis de l’Acta de helsinki de 1975 i la Carta de París de 1990. L’autodeterminació és doncs un principi polític, considerat regla de llei, reconegut com a propòsit fonamental de les Nacions Unides, d’obligat respecte i observança per als Estats membres, que permet a cada poble decidir lliurement el seu estatus polític internacional.

 

13.8.- Les Nacions Unides, actualment, no aplica les seves resolucions taxativament i amb criteris estrictes, dels anys 60 contràries a la independència de territoris no colonials, amb minories nacionals en oberta oposició a continuar formant part o ser dependents de l’Estat predecessor del que propugnen separar-se. Aquesta realitat del dret equitatiu a la independència ha estat finalment reconegut en el Dret Internacional per la via consuetudinària i en base al principi democràtic de territoris que foren Estats, reunint les característiques i requisits que per a guanyar la independència justifica plenament la voluntat secessionista pacífica, equitativa i democràtica. Tal fou el criteri de la sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d’agost de 1998, reconeixent el principi democràtic, a pesar de les limitacions de la Constitució, amb relació al referèndum sol·licitat celebrar per la província francòfona de Quebec.

 

Als anteriors fets són d’aplicació els següents:

 

F O N A M E N T S   D E  D R E T

 

1.- Els tractats invocats en el cos del present escrit sobre el dret inviolable, erga omnes, imprescriptible i irrenunciable dels pobles a la lliure determinació del seu estatut polític, desenvolupament econòmic, social i cultural, resolucions 2625 de 14 d’octubre de 1970, 47135 de les Nacions Unides de 18 de desembre 1992, 65202 de 21 de desembre 2010, 2711 de 14 de desembre 1970, 53/134 de 9 de desembre 1998, sobre Realització Universal del dret dels pobles a la lliure determinació, i el reconeixement en dret internacional per la via consuetudinària del dret equitatiu a la independència dels pobles.

 

2.- Resolucions del Consell de seguretat de les Nacions Unides 242, de 22 de novembre de 1967, 662 de 9 de juny 1990, 1238 de 14 de maig 1999 i 1284 de 17 de desembre 1999, a més de les 2625 de 24 d’octubre de 1970, 58292 de 6 de maig de 2004, de l’Assemblea General, sobre el principi de inadmissibilitat de l’adquisició de territoris per la força, declarant específicament el Consell de Seguretat en Resolució 662, de 9 de juny de 1990 no tenir fonament jurídic i ser nul·la la annexió de Kuwait. La Sentència del TIJ de 17 d’agost de 1923, declarà que no és acceptable o vàlid un Tractat per el qual un Estat es compromet a abandonar la seva sobirania i menys per un cop militar.

 

3.- Els Tractats de Viena de Successió d’Estats, de 23 d’agost del 1978 i el de 1983, sobre successió d’Estats reconeixent la secessió d’un territori d’un estat que es converteix en nou Estat.

 

4.- Carta de París de 19/21 de novembre de 1990 sobre arranjament de controvèrsies per mitjans pacífics dins d’un marc polític democràtic i protecció de la identitat de les minories nacionals Resolució 47/135 de les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993 sobre idèntica obligació dels Estats a la protecció de les existents en el seu territori (article 15.1 i 15.2 DUDH).

 

5.- Article 27 de la Convenció de Viena de 23 de maig de 1969 (BOE 13 de juny de 1980) sobre els Tractats, ratificada i sense observació ni reserva alguna de l’Estat Espanyol, estableix la superioritat i prevalença dels pactes internacionals sobre el dret intern dels Estats, en correlació amb la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea 617/2010 que declarà que en el conflicte entre norma nacional  i norma internacional preval la internacional, a més de la de 22 de desembre del 2010 (cas 279/09) que assenyalà que la legislació nacional pot resultar insuficient”,

 

6.- Principi del Dret dels Tractats en virtut del qual cap Estat pot invocar les disposicions del seu dret intern per a justificar la falta de compliment d’un Tractat, la qual cosa converteix en il·lícita  front al Dret Internacional l’actuació obstructiva del Govern d’Espanya.

 

7.- Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides 49194, de 9 de març de 1995 sobre enfortiment de l’Estat de Dret.

 

8.- Dictamen favorable del Tribunal Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010, sobre adequació de la Declaració de Independència de Kosovo al Dret Internacional.

 

9.- Sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d’agost de 1998 reconeixent el principi democràtic com a fonament d’un Referèndum d’Autodeterminació, en Quebec.

 

10.- Protocol facultatiu de 19 de desembre de 1966 al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics per el que es crea el Comitè de Drets Humans amb competència per a examinar les vulneracions contra l’articulat de la Part I, comeses per els Estats membres.

 

11.- Articles 10 i 14 de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945, sobre competència de l’Assemblea General per a tractar qualsevol afer o qüestió dins del límits de la Carta (inclòs per tant el dret a la lliure determinació dels pobles) i aconsellar mesures per a la solució pacífica de qualssevol situació.

 

Per tot això

 

DEMANEM AL SECRETARI GENERAL DE LES NACIONS UNIDES: Que havent per presentat aquesta COMUNICACIÓ relativa el Regne d’Espanya, acordi admetre-la, ORDENANT remetre-la a l’Organisme competent de les Nacions Unides, que decideixi les diligències de informació i investigació per a la comprovació dels fets denunciats com a vulneració del dret del Poble Català a l’Autodeterminació i a la pràctica de la democràcia directa i participativa en forma de consulta popular que estimin convenients i adequades, acordant en definitiva adoptar en el seu moment oportú RESOLUCIÓ A DIRIGIR al Govern del Regne d’Espanya amb les oportunes RECOMANACIONS I RESOLUCIONS que sol·licitem

 

1.- Que Catalunya és un fet nacional innegable des del segle XI que no precisa justificació històrica i ser la seva negació per el Tribunal Constitucional Espanyol violació del dret fonamental a la nacionalitat reconegut per l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans, violació del Dret de les minories nacionals al seu reconeixement i respecte, i imposició arbitrària als ciutadans catalans de la nacionalitat espanyola.

 

2.- Que el Regne d’Espanya té l’obligació de reconèixer i facilitar al Poble de Catalunya en el seu territori, l’exercici del Dret a l’Autodeterminació, mitjançant un Referèndum Vinculant, amb totes les garanties, per sufragi universal, amb observadors internacionals, sense limitacions ni exclusions, sota la supervisió de les Nacions Unides.

 

3.- Que el Govern del Regne d’Espanya ha de promoure les oportunes mesures administratives i reformes legals per a aconseguir amb diligència i a la major brevetat que s’adoptin, realitzin i es portin a terme amb igual finalitat.

 

4.- Que el Regne d’Espanya no pot objectar ni posar impediment algun a que el Poble Català pretengui i exerceixi lliurement el dret a l’autodeterminació reconegut i garantit per l’ordre jurídic internacional, havent de cessar l’Estat Espanyol la repressió penal contra els càrrecs polítics catalans electes democràticament.

 

5.- Disposar que en cas de que el Govern del Regne d’Espanya no reconegui ni atengui el contingut de les anteriors RECOMENACIONS en els seus propis termes, en el termini que se li indiqui, s’adoptin les corresponents mesures i oportunes recomanacions per a protegir l’exercici del Dret a l’Autodeterminació de Catalunya.

6.- S’acordi així mateix proposar també al Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, competent en base a l’article 62.2 de la Carta de les Nacions Unides de 26 de juny de 1945, adopti les pertinents mesures en cas de prosseguir el Regne d’Espanya en la flagrant vulneració del Dret Internacional i prossegueixi la repressió judicial, impedint celebrar lliure i democràticament el Referèndum d’Autodeterminació del Poble de Catalunya.

 

Genève, 21 d’abril del 2017.

Firma de les persones i entitats adherides a aquesta comunicació:

Isabel Helena Martí Castell, de nacionalitat espanyola, nascuda, veïnatge administratiu català, amb domicili a  Barcelona, Presidenta de l’Associació Independentista Sobirania i Justícia, amb NIF i domicili a  Barcelona, correu electrònic isabel-helena.marti@sij.cat

Josep Cruanyes Tor, de nacionalitat espanyola, nascut el                   amb DNI

, veïnatge administratiu català, domicili a  Barcelona, , President de l’Associació COMISSIÓ DE LA DIGNITAT, amb NIF             , domicili a Barcelona, correu electrònic pep@cruanyestor.cat

Josep A. Faiges Morales, de nacionalitat espanyola, veïnatge administratiu català, amb domicili a Barcelona, , correu electrònic jafaiges@icab.cat

Artemi Rosich Prats de nacionalitat espanyola, amb veïnatge administratiu català, correu electrònic artemi1947@gmail.com

Josep Montmany Álvarez, de nacionalitat espanyola, veïnatge administratiu català, amb, amb domicili a Barcelona.

Enrich Folch Vila nascut el dia            de nacionalitat espanyola, amb domicili a, correu electrònic internacional@solidaritat.cat

Guillem Suñol Sales, , de nacionalitat espanyola, amb veïnatge administratiu català, Correu electrònic guillem.sunyol@josoc.cat

Alexander Golovin nascut el           de nacionalitat                 veïnatge administratiu català, amb DNI           , domicili a                                                 correu electrònic mvtjsun@gmail.com

 

V.- DOCUMENTS JUSTIFICATIUS

1.- Justificació Registre d’Entitats Jurídiques Generalitat de Catalunya acreditativa de la inscripció del càrrec de President de l’Associació Grup d’Estudis Polítics, citada a l’encapçalament d’aquest escrit.

2.- Justificació del Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya acreditatiu de la inscripció del càrrec de President de l’Associació Independentista Sobirania i Justícia.

3.- Justificant del Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya acreditatiu de la inscripció del càrrec de President de l’Associació COMISSIÓ DE LA DIGNITAT.

4.- Publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat de 2 d’abril de 1985 de l’adhesió del Regne d’Espanya al Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 19 de desembre de 1966, per instrument d’adhesió de 17 de gener de 1985.

5.- Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716 del Rei Felip Vè. Abolint institucions i dret públic català després de la ocupació militar de Barcelona l’onze de setembre del 1714.

6.- Explicació dels Decrets de Nova Planta de 1716 per el Professor Ramón Bonell Carrasco de la Universitat Alfonso X el Sabio.

7.- Reproducció del facsimil del Decret de Nova Planta del Rei Felip Vè. De 16 de gener del 1716.

8.- Pacte XIII del Tractat d’Utrecht d’amistat hispano-britànica de 11 d’abril de 1713.

9.- Reproducció del BOE de 21 d’abril de 1967 que conté els textes refosos de la Ley de principios del Movimiento Nacional de 17 de maig de 1958, La llei Orgànica de l’Estat de 10 de gener de 1967, La Llei de Successió de la prefectura de l’Estat de 26 de juliol de 1947 i la llei de Referèndum Nacional de 22 d’octubre de 1945.

10.- Apel·lació de Polítics Catalans a l’exili a les Nacions Unides, de data 14 d’abril de 1945, sol·licitant sotmetre a aquest Organisme la solució al desacord català amb Espanya i el reconeixement de Catalunya com a Nació.

11.- Informe de l’esquema històric de Catalunya realitzat per el prestigiós Ex Rector de la Universitat de Barcelona, exiliat a Mèxic el 1956, extret del llibre blanc de Catalunya publicat a Buenos Aires el 1956.

12.- Testimoni del Professor Cándido Marquesán Millán, publicat el 26 de setembre de 2013, amb relació a la imposició extraparlamentària als diputats ponents de la Constitució del text de l’article 2 de la Constitució de 1978.

13.- Testimoni del Polític Josu Iñaxki Erkoreka ex diputat i ex portaveu del Govern Basc, actual Conseller de Governança i Autogovern en idèntic sentit a l’anterior, publicat en el seu bloc el 20 de desembre de 2004.

14.- Resolució 679/V, del Parlament de Catalunya sobre orientació Política General del Consell Executiu, ratificant el dret del Poble Català a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

15.- Resolució 479/X del Parlament de Catalunya, acordant presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per a autoritzar, convocar i celebrar un Referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

16.- Acta de la Sessió Parlamentària feta al Congrés dels Diputats, a Madrid el 8 d’abril del 2014, per la que es rebutja autoritzar a la Generalitat la convocatòria d’un Referèndum o consulta popular per a decidir el seu futur polític.

17.- Preàmbul i Articles 1, 2, 9, 10, 95, 96 i 23.1 de la Constitució Espanyola de 6 de desembre de 1978 (BOE 29 de desembre de 1978).

18.- Resolució del Tribunal Constitucional de 1 d’agost de 2016 sobre Resolució del Parlament de Catalunya de 27 de juliol de 2016, acordant requerir a la Presidenta del Parlament de Catalunya i demés membres de la Mesa per a emissió d’informes de possible contravenció a Sentència del mateix Tribunal 259/2015 de 2 de desembre i Auto de 19 de juliol de 2016 del mateix Tribunal Constitucional.

19.- Resolució del Tribunal Constitucional de 14 de febrer del 2017 (BOE 25 de març 2017) per la que es va anul·lar l’acord del Parlament de Catalunya de 6 d’octubre de 2016 de reclamar al Govern de Catalunya la convocatòria de un Referèndum per a l’autodeterminació en setembre de 2017.

20.- Preàmbul i Articles 5 sobre Drets Històrics i 7 sobre la condició política  dels Catalans de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juny publicada en el BOE del 20 de Juliol de 2006).

VI.- INDEX DEL DOCUMENT

  • Identificació del Primer Signant de la Comunicació. Pàgina 1
  • Drets vulnerats com a base de la Comunicació. Pàgina 1
  • Identificació de l’Estat Membre contra el que es formalitza la comunicació. Pàgina 2
  • Explicació sobre l’esgotament de Recursos en la Jurisdicció Interna. Pàgina 2.
  • Fets objecte de la Comunicació: Pàgines 3 a 15

E.1 Catalunya Estat Independent anterior al Regne d’Espanya. Pàgina 3

E.2 Catalunya Estat Constitucional a diferència de Castella. Pàgina 3

E.3 Ocupació Militar i annexió per la força de Catalunya per Castella. Pàgina 4

E.4 Reconeixement en 1932 i 1998 del Dret de Catalunya a l’Autodeterminació. Pàgina 4

E.5 Rebel·lió Militar contra la República i Dictadura 1939/1975. Pàgina 5

E.6 Reforma Política i Democràcia Representativa amb sufragi universal. Pàgina 6

E.7 Conflicte Catalunya Espanya. Pàgina 6

E.8 Reivindicació Popular Permanent del Dret a Decidir i recuperar l’estat Català en un Referèndum d’Autodeterminació a Catalunya. Pàgina 7

E.9 EL PRINCIPI DE LA INDISOLUBLE UNITAT D’ESPANYA I LA SOBIRANIA NACIONAL DE TOT EL POBLE ESPANYOL, ELS ARGUMENTS ESGRIMITS PER EL GOVERN DEL REGNE D’ESPANYA PER A PROHIBIR I IMPEDIR EL REFERÈNDUM A CATALUNYA. Pàgina 8

E.10 VULNERACIÓ FLAGRANT PER EL REGNE D’ESPANYA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DEL DRET INTERNACIONAL QUE LEGITIMA EL DRET A UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ SENSE LIMITACIONS NI EXCLUSIONS.

 

E.11 MOBILITZACIÓ DEL POBLE DE CATALUNYA PER A RECOBRAR L’ESTAT CATALÀ MITJANÇANT LA CEL.LEBRACIÓ D’UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ D’ACORD AMB EL DRET INTERNACIONAL.

E.12 TRANGRESSIÓ PER EL GOVERN DEL REGNE D’ESPANYA DE LA PREVALENÇA DEL DRET INTERNACIONAL SOBRE EL NACIONAL I DELS PRINCIPIS I VALORS DEMOCRÀTICS.

 

E.13 LEGITIMITAT I RECONEIXEMENT JURÍDIC DEL DRET D’ACCÉS DELS POBLES A LA INDEPENDÈNCIA

 

F- Fonaments de Dret aplicables a la comunicació dels fets denunciats i a les peticions a que es contrau l’escrit.

 

G- PETICIONS que es concreten en forma de proposta de resolució i recomanacions al Regne d’Espanya. Pàgina 17

 

H- Identificació i signatures de representants de les entitats i persones físiques adherides a la comunicació. Pàgina 18

 

I- DOCUMENTS annexos, justificatius dels fets exposats.