Avís de un mosso d’esquadra

Bona tarda!!!

La majoria hem coneixeu una mica i sabeu de què treballo, Mosso d’Esquadra. 

Ahir va ser un dia molt dur i a la vegada increïble, però venen dies molt durs. 

La “visió” dels propers dies es que la policia espanyola vol provocar una kalebo roca (guerrilla urbana) a Catalunya. Encara que sigui per un dia, estan desesperats per aconseguir-ho.  Els hi fa falta una sola actuació violenta del poble de Catalunya en contra d’ells per ficar-nos al sac dels violents, i hauran guanyat…

Calma, molta calma,… 

Agraïm immensament tots els gestos de carinyo, més d’un hem plorat dins la furgoneta…

Però el què ens cal com a policies és que estigueu tranquils i que tranquilitzeu a la gent del vostre voltant. 

Avui a Girona he vist com la policia espanyola és presentava a una manifestació que acompanyavem Mossos per provocar accions violentes. Ens ha bullit la sang…

No caiguem en la provocació… No és fàcil, a molts ens crema  i ens indigna, com a vosaltres, però no podem caure en provocacions.  

Ens ho juguem TOT!!!

Disculpeu la parrafada.

Advertisements

Apagada de llums

“Apagada de llums” arreu del país, cada nit fins el dia del referèndum de 22:00h a 22:10h en protesta per les actuacions del GOBIERNO DE ESPAÑA. Apagueu tots els llums i dispositius electrònics que estiguin connectats a la xarxa elèctrica. Les centrals elèctriques mouen molts diners, anem a tocar on els hi pot molestar. Si no defenseu l’independència, defenseu la democràcia, la separació de poders, la llibertat d’expressió i de reunió, els drets civils i humans per sobre de la LEGALIDAD VIGENTE i LA AUTORIDAD COMPETENTE, que al cap i a la fi, són també els vostres drets i les vostres garanties.
PASSA-HO A TANTS CONTACTES COM PUGUIS !!!!

CAMINANT CAP A IGUALADA

Ho diu avui La veu de l’Anoia, Igualada camina cap a esdevenir una de les ciutats universitàries de gran calat a la nova Catalunya.

La veritat és que ens hem de sentir orgullosos com a catalans per el fet de que les principals Institucions Catalanes, treballen per a aixecar el País, en la mesura de fer un país millor.

Tot i això encara manca el desdoblament ferroviari per a serveis de rodalies i mercaderies, en el camí cap a les costes mediterrànies, no podem oblidar la importància del Port de Vilanova i La Geltrú, en el paper de les ciutats mitjanes com Igualada, de cara a establir polítiques de equilibri territorial.

Enhorabona a Igualada, per ser una de les puntes de llança de la descentralització social i econòmica de Catalunya, #percaminarcapaunnoupais

 

AFORTUNATS. DIARI AVUI 22 D’ABRIL DEL 1991.

AFORTUNATS

Article de Salvador Cardús, Diari Avui 22 d’abril de 1991

Aquest article fou escrit per en Salvador Cardús, amb motiu de l’atorgament del Premi Principe de Asturias, al Poble de Puerto Rico, per el motiu de haver declarat l’espanyol, la única llengua oficial de Puerto Rico. El diari El País va fer aquesta notícia.

L’article de Salvador Cardús

Definitivament, al nostre país els victimistes més recalcitrants hauran de cercar-se feina. I això perquè just de la més alta institució espanyola –la monarquia- ens acaba d’arribar, com caiguda del cel, la mostra més evident de la seva alta sensibilitat democràtica amb les nacions oprimides. Han hagut de passar anys perquè els Borbons s’esmenessin, però, gràcies a un dels premis que porta el nom de l’hereu de Sa Graciosa Majestat, hem descobert el canvi d’orientació reial que tanta falta ens feia.

S’acaba de donar el premi Princep d’Astúries de les lletres a la decisió exemplar de declarar l’idioma d’una nació oprimida com l’únic oficial del país. El jurat ha considerat la decisió “un acte de valentia col.lectiva i la demostració de l’afany de conservar els senyals d’identitat”. I fins i tot un diari barceloní escrit en castellà deia que el manteniment de la llengua és el que permet salvaguardar els valors culturals quan se’ls té permanentment amenaçats per l’antiga potència colonial a la qual es pertany constitucionalment.

Per als uns, la decisió ha estat “un acte de independència lingüística” perquè la llengua és la “pàtria espiritual”. S’ha dit que “tots els jous són odiosos, però un idioma –que no sigui el propi- és intolerable”. I no s’ha atès al fet que durant prop de cent anys es pertany a una nació culturalment diversa, amb el corresponent “enriquiment lingüístic”, gràcies al fenomen del mestissatge.

El gran artífex de la decisió suara premiada per la sensibilitat independentista de la monarquia espanyola ha assenyalat amb orgull que els seus esportistes desfilaran darrere de la bandera pròpia als jocs del ’92 i, de cap manera, darrera de la de la nació a la qual pertanyen constitucionalment. En aquesta disbauxa monàrquica d’invitació a la inconstitucionalitat, jurats, mitjans de comunicació i autoritats en general, fins i tot han oblidat que la llengua afortunada no és l’espanyola –constitucionalment parlant-, sinó la castellana.

Ara, amb aquesta invitació monàrquica a la subversió nacional, l’independentisme ja no serà criminalitzat, el català aviat serà l’únic idioma oficial –amb la sort afegida de rebre algun premi i tot- i ja no caldrà seguir silenciant antidemocràticament la voluntat popular de tenir un comitè olímpic propi per a desfilar com a catalans als Jocs del ’92, amb bandera pròpia. Posats a ser conseqüents, potser fins i tot podrem deixar de tenir rei.

 

La opinió de Beatríz Puerta a Facebook, mereix tot el meu respecte, si us plau, divulgueu!!!

Avui a Facebook, ha sortit aquesta opinió de Beatríz Puerta, de la qual faig difusió lliure.

Soy Española, vivo en Barcelona, soy del Real Madrid, hablo castellano y no me siento catalana

Hola a tothom!!!!!,
El títol ja ho diu tot però val la pena de llegir-lo fins
al final doncs és una lliçó que ens dóna la Beatriz Puerta , tot i les
seves idees de que és espanyola, viu a Barcelona., és del Real Madrid,
parla castellà i no se sent catalana. Toma ja!!!!!, però la seva
reflexió és d’una persona molt intel.ligent!!!!!.
Espero que us agradi.

—————————————————————————-
Una madrileña auténtica

Soy española, vivo en Barcelona, soy del Real Madrid, hablo
castellano y no me siento catalana. Pero mañana votaría sí a la
independencia de Cataluña.
No entiendo de Política, no me sé la constitución. Entiendo de personas.
Las personas se entienden cuando se respetan, se toleran y se escuchan.
Las personas se casan porque en un determinado momento se enamoran y
deciden por ambas partes compartir sus vidas, sus beneficios y sus
penas. Compartir, tolerar y respetar. En lo bueno y en lo malo.
Pero a pesar de lo prometido a veces se rompe el amor, sin
intencionalidad, sin maldad, con todo el dolor de nuestro corazón. Y
se puede romper por ambas partes o sólo por una. En ambos casos hay
divorcio, de mutuo acuerdo, de malos modos. Pero nunca se obliga a
nadie a quedarse en un matrimonio en contra de su voluntad. Si una de
las partes se quiere ir, se va. Con todo el dolor de nuestro corazón.
Y en el supuesto caso que pretendiéramos que se quedara, que debiera
recapacitar y renunciar a su libertad, ¡no se le amenaza, se le
infravalora, se le ignora, se mal juzga o se le deja de respetar! En
ese absurdo caso sólo se consigue el caso opuesto: más determinación.
La decisión de independizarse ya no sale de su razón, de su reflexión
o decisión.
Sale directamente de su corazón. Primitivamente.
¡Secuestro amigdalar!
Han ofendido su autoestima, su sensación de país. Su orgullo.
Soy madre de tres niños, han nacido y se están criando aquí. Yo soy
española, siempre lo seré, viva donde viva. De igual manera que si
viniera un japonés a vivir a España siempre sería japonés. La
nacionalidad se forma en un determinado momento de nuestra infancia,
percibo, supongo.
Ellos decidirán su nacionalidad y si quieren, deciden, optan o sienten
que son catalanes por encima de cualquier cosa, no pondré reparos. No
serán menos ni más que nadie.
Pero por delante de las banderas estamos las personas.
Y por delante del patriotismo debería ir el sentido común y el respeto.
Hablo desde mi experiencia y las peores traiciones no me las ha hecho
ningún catalán. Pero la mayor lealtad si la he vivido en esta tierra
con esta gente.
Y no entiendo de política, pero creo que hubiera sido más rico para la
historia de España respetar a Cataluña como tal, como ellos se
sienten, con su riqueza de cultura, gente y generosidad. Respetarla y
tratarla por su valía.
Pero sospecho que ya es tarde.
Un poquito de respeto de vez en cuando no viene mal.
Por todo ello mañana yo votaría sí a la independencia de un “país” que
no quiere formar parte de otro, simplemente porque no se siente
respetado.
Tan simple como la vida misma.

Beatriz Puerta

La Victòria compartida amb Fabian Mohedano, no és només de nosaltres, és de tots i totes

Avui és un dia històric, on s’ha fet realitat la firma del Pacte per a la reforma horària, com molt bé indica el Sindicat de la Unió General de Treballadors és una fita més, al meu modest entendre, de cara a encaminar el repte de la jornada laboral de 30 hores setmanals.

Fa uns dos anys, un Setmanari de trista memòria, que ha caigut en el sociooasis del PSC-PSOE, llançava aquesta malèfica notícia en forma de saltimbanqui al servei de Iceta, per a degradar els treballs del seu veritable impulsor Fabian Mohedano. Podeu veure el que deia El Triangle dirigit per Jaume Reixach (JR) i la seva sòcia que van fer una purga stalinista contra tots aquells que pensaven diferent de la seva manera de intoxicar a favor del PSC-PSOE. 

Que quedi en acta, que durant aquests dos anys, s’ha fet una tasca de formiga, tot picant molta pedra de Montjuïc, per a fer-ho realitat, a pesar dels atacs dels media al servei de l’aparatxic icetista, que ha calumniat i difamat el treball constant i sense fer soroll de l’Honorable Fabian Mohedano